Som esclaus de l'esperança
I ens pessiguem cada matí per comprovar que no estem somiant
L'esperança és un risc que estem disposats a córrer. La frase, de l'escriptor francès Georges Bernanos si sant Google no m'enganya, circula aquests dies per les xarxes socials. (Els qui posen frases cèlebres al Facebook o al Twitter sense citar-ne l'autor pretenen que pensem que són de collita pròpia?). Molts catalans surem des de fa setmanes en un matalàs d'esperança, amb cert temor per si surt algú amb una càmera oculta i ens confessa que tot plegat era una broma. Ens pessiguem cada matí i no ens ho acabem de creure, per bé que ens convindria aparcar els recels i empènyer en el bon sentit. Si no tenim clar que va de debò, llavors sí que estem perduts.
Jordi Pujol traurà el 18 d'octubre el llibre d'articles i conferències El caminant davant del congost (Proa). Un cop descobert que el famós esperit de la transició era un miratge, l'expresident reflexiona sobre Catalunya i Espanya: "El congost que estreny el camí no significa que s'hagi acabat. Significa i reclama més esforç, més risc, més capacitat d'esperança. Més voluntat de ser". El llibre inclou una introducció sobre "el moment actual". Ai, que potser aquest pròleg naixerà tan mort com el pacte fiscal, ara que tot avança a velocitat de vertigen.
Construïm històries falses per protegir-nos de nosaltres mateixos
Llegeixo Deixa't portar pels somnis (Amsterdam), de Massimo Gramellini. De fet, en llegeixo la traducció al castellà, publicada a Destino, que té un títol menys d'autoajuda: Me deseó felices sueños (l'original és Fai bei sogni) . El periodista italià, orfe de mare des dels nou anys, hi aboca la lluita amb ell mateix per assumir la pèrdua materna. Va trigar més de quaranta anys a saber com havia mort la dona que el va parir. O ho havia sabut tota la vida sense voler saber-ho. Segons Gramellini, per no afrontar la realitat preferim conviure amb la ficció: basem la pròpia visió de l'univers en una reconstrucció distorsionada de la veritat. "Ens deixem bressolar per històries falses i versions tranquil·litzadores", conclou. Per protegir-nos d'un possible patiment, neguem la intuïció que ens revela qui som, no fos cas que ens convertíssim en allò que hauríem de ser.
Torno a l'anhel d'alliberament nacional que sembla que s'escampa per tots els racons. Els catalans no volem ser res de l'altre món: només volem ser allò que som.
El món pot semblar perfecte un minut abans d'ensorrar-se
A la novel·la Llocs que no surten als mapes (Columna), Berta Noy també es recrea en les pèrdues. La protagonista assisteix a dos funerals: el del pare i el de l'amant. Però el llibre és sobretot una història d'amor. De l'ombra del primer amor, que fa honor al tòpic i és allargada, tirant a eterna. "De vegades el món sembla perfecte", diu la Clàudia quan escolta l'amant retrobat interpretant una peça escrita pel pare mort. Sí, de vegades el món sembla tan perfecte que fa por que s'hagi de trencar en mil bocins ara mateix.
Els contes de Bel Olid, tan ben escrits que no es nota, et deixen un forat a dins. Parlo del recull La mala reputació (Proa), que es va presentar dijous a la Documenta coincidint amb el 35è aniversari de l'autora. Encara no m'he refet de l'últim relat, curt com un xarrup. La Gemma perd l'esperança de trobar la filla robada, i es revolta per haver perdut l'esperança, i el llibre s'acaba però el buit se t'incrusta a l'ànima i a l'estómac i et fa venir nàusees. Aleshores ve quan recordes, però voldries no recordar-ho, que l'autora dels contes et va explicar que coneixia de primera mà el cas d'una nena de dos anys robada en un parc d'atraccions. I et dius que no pot ser, que és una llegenda urbana i que la Bel té molta imaginació. T'entestes a pensar que la veritat no és veritat: la mentida fa de més bon passar.