“Espanya és sagrada”

BarcelonaPer al filòsof Joan Vergés, la crisi catalana demostra que “no mana la lògica de la democràcia, sinó la de l’Estat”, per molt que l’estat espanyol sigui democràtic. “Tot estat crea el seu sistema immunitari”, sistema que en el cas que ens ocupa es fonamenta en l’article 2 de la Constitució, que declara indissoluble la nació espanyola. Per tant, conclou Vergés, “Espanya és sagrada”, cosa que entra dins la lògica que “rere qualsevol concepte polític n’hi ha un de teològic”.

Director de la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, Joan Vergés va inaugurar ahir el cicle Diàlegs de Pedralbes, que organitzen el monestir de Pedralbes i l’ARA, un cicle que, sota la coordinació del també filòsof Daniel Gamper, aquest curs reflexiona sobre la democràcia. Ahir la pregunta del col·loqui moderat per Antoni Bassas era: “En democràcia, què es pot decidir?” Doncs no tot es pot decidir. Per exemple: “La majoria no pot decidir dominar la minoria”, diu l’autor de l’assaig La nació necessària, que parla, pensant també en el cas català, d’una estafa democràtica consistent en “el problema de la minoria permanent”: “Ens estan minoritzant, no només culturalment, que ja ho sabíem, sinó ara també democràticament, i això és molt greu”.

En tot cas, Vergés creu que no tot es pot decidir. De fet, no veu clar ni tan sols el mateix dret a decidir. Prefereix parlar del concepte clàssic d’autodeterminació, “que demana l’existència d’un procés llarg marcat per unes circumstàncies històriques, d’un subjecte identificable”. “La idea del dret a decidir ha anat bé per deixar de banda el nacionalisme, que té mala fama des de fa cent anys (és una idea de tant d’èxit que sempre s’oculta, al contrari que el concepte de democràcia, un ideal tan poderós que tothom el vol), però en canvi el dret a decidir ens ha portat Tabàrnia. En democràcia, ser ciutadà lliure vol dir que hi ha certes coses que val la pena decidir i d’altres que no”.

“Admetre el dret a decidir seria admetre que Espanya és fràgil”, li recorda Antoni Bassas que va dir Alfredo Pérez Rubalcaba. I Vergés diu que sí, que té raó, però que per a ell la idea d’una democràcia fràgil és positiva, no negativa: “Una democràcia fràgil és més lliure, és menys sacralitzadora”. I posats a dessacralitzar, compara la democràcia amb una bicicleta. Els components bàsics (pedals, rodes, seient...) són les institucions, les eleccions, els partits, la llibertat de premsa... Però amb això no n’hi ha prou, cal que la bici rodi, la participació de la gent i la deliberació dels electes. I després, un cop ja circulem, cal saber on volem anar: qui ha de conduir la bici? Qui mana en democràcia?

Democràcia amb bicicleta

El poble elegeix però els que condueixen l’aparell són els polítics. “Era Pujol qui deia que la política la fan els polítics”. I llavors aquí tornem al dret a decidir: “Quan no et deixen pujar a la bici, ¿pots comprar-te’n una, pots fer-te’n una?” Et pots autodeterminar? Vergés conclou, simplificant, que des del punt de vista teòric, de filosofia política, hi ha dues respostes: “Per la voluntat o el desig col·lectiu, o, més interessant, perquè decidint ens fem, ens construïm. Angela Davis va dir fa poc a Barcelona que la llibertat és una lluita constant. Fer-se adult és anar prenent decisions, fer-se ciutadà també”. En fi, ara mateix, diu el filòsof, “Catalunya és una personeta”. Sense bicicleta, esclar.