Víctor Sánchez com a símptoma
BarcelonaLa setmana passada reclamava alguna novetat en l’onze titular. Cap revolució: només canviar una mica. Quan les coses no surten bé potser és convenient provar alternatives. El meu èxit, com era de preveure, va ser perfectament descriptible. No només no va ser titular cap dels meus tres candidats (Óscar Melendo, Esteban Granero i Pol Lozano), sinó que tampoc no ho va ser el que, per a mi, és el futbolista amb més qualitat de la plantilla: Matías Vargas. No vols caldo? Dues tasses.
Tot i l’èxit de les meves aportacions, persistiré. La flexibilitat és un valor. A la feina i a la vida. No hi ha res que em sembli més ridícul que aquella gent que presumeix de tenir les mateixes idees des de fa trenta anys. Un entrenador ha de tenir les idees clares i ser coherent a l’hora d’aplicar-les. Però també ha de tenir capacitat d’innovació i d’adaptació al medi. No em refereixo, de moment, a la “sagrada” disposició tàctica dels tres centrals i dos carrilers que identifica els equips dirigits per Machín. Però sí a fer les correccions necessàries per donar cabuda als millors futbolistes. No pot ser que, en nom del sistema, alguns dels teus millors jugadors hagin de quedar-se a la banqueta.
És evident que amb Machín les sensacions que transmet l’equip són molt millors que amb Gallego. Però no sortim del forat. I un punt de coincidència entre els dos entrenadors és la titularitat de Víctor Sánchez. Des que va arribar al club fa set anys, Víctor ha sigut un jugador important i destacat. Per caràcter, per actitud, per polivalència i perquè han sigut uns anys especialment mediocres. Això va canviar la temporada passada coincidint amb el que semblava un canvi de cicle, amb l’inici d’una nova era. En la mesura que –malgrat la mala ratxa– l’equip va sortir de l’atonia i del patiment, el paper de Víctor va passar a ser secundari. Aquest canvi de rol va ser tot un símptoma. Com ho és que ara torni a ser protagonista. En aquesta Lliga (portem catorze partits) ha sigut més cops titular (catorze) que en tota la passada (tretze). A aquestes altures, l’any passat portava tres titularitats. Amb això no l’estic fent culpable. Entre altres coses perquè, tot i alguna errada com la del gol del Getafe, està sent un dels millors de l’equip. Un altre símptoma. I recordem que els símptomes són l’expressió d’un problema, no el problema. Són l’efecte, no la causa. Confiem que el doctor Machín en faci un bon diagnòstic.