"El món està embussat i les coses no són com semblen"

BarcelonaLuis Goytisolo acaba de fer 81 anys però es resisteix a domesticar la seva creativitat. El 2013 va guanyar el premi Anagrama d’assaig amb 'Naturaleza de la novela' –on, després de repassar algunes de les grans fites del gènere, advertia de la seva decadència actual–, i l’any passat va entregar 'El sueño de San Luis' (Anagrama), que volia explicar el paper del subconscient en la creativitat d’un escriptor. Paral·lelament, Goytisolo ha anat treballant en la seva propera novel·la, que Anagrama publicarà a la tardor, i ha reprès un projecte que es remunta fins a la dècada dels 70, les faules.

“El primer llibre va ser 'Ojos, círculos, búhos' (Anagrama), i el vaig publicar en ple franquisme perquè el censor va dir que era un disbarat que no s’entenia”, fa memòria l’autor barceloní. El text, que comptava amb imatges del pintor Joan Ponç (1928–1984), contenia invectives com aquesta: “Despierta a este imbécil. Quién es este imbécil? Tú, imbécil. Pasa la página. ¿No le conoces? Mírate en el agua quieta”.

Una evasió productiva

Sis anys després de les primeres faules –mentre apareixien el primer i segon volum d’'Antagonía'–, el germà petit dels Goytisolo tornava a acudir als “disbarats” amb 'Devoraciones' (Anagrama, 1976). “Per a mi, les faules han estat gairebé una evasió –resumeix–. La lectura que se’n pot fer ara és més còmoda que quan van sortir. El format fragmentari és més d’actualitat”. El 1981 va reunir els dos volums amb el tercer rampell de proses breus, 'Una sonrisa a través de una lágrima', on el to continuava sent d'un humor amarg. 'Argumento' feia així: “Vida y muerte de un presidente. Su vida familiar y privada: la fiel esposa; el padre, fundador de la dinastía; los chicos. Su vida pública: su entorno político, su partido, sus colaboradores y consejeros, su caucus; el enemigo. El atentado”.

'El atasco', escrita el 2015, és l’última baula del recorregut. Són 50 pàgines directes, estripades i vibrants que s’aproximen als aspectes més grotescos del present. “L’humor que hi apareix és irreverent, escatològic i absurd –explica l’autor–. El món està embussat i les coses no són com semblen . No pots creure’t res del que t’expliquen”. Si Pere Gimferrer descrivia 'Antagonía' com un llibre ple “d’ironia impassible”, Goytisolo diu que “de vegades, consultant les galerades”, ha deixat anar “riallades”. “L’embús que comença sent literal és també un embús metafòric, i va a més –diu–. Al nostre món els polítics ja no manen, i els 'pitagorins' de Silicon Valley podrien resoldre el deute de Grècia quadrant uns quants números, però no ho fan. Tampoc queden obrers, tot i que abans es deia que la regla d’or de la societat capitalista era aconseguir que els esglaons més baixos de la societat tinguessin feina, perquè així podrien consumir”. Quan pensa en els quatre llibres de faules, Goytisolo hi veu “constel·lacions que formen part d’un dibuix que des del cel no es veu”. Al sexe dur i l’humor gruixut de l’última part s’hi afegeixen reflexions d’actualitat, com aquella en què una dona no para d’enviar selfies de la seva quotidianitat, i també una gravació en què es tira un pet mentre surt d’un ascensor.