Un Estat superat
Espanya ha passat del mite del pacte d’estat de la Transició modèlica a un estat de desorientació i irritació inútils, amb una part del país incapaç d’acceptar que el marc institucional ha estat superat per la realitat, que la història els ha passat per damunt.
La memòria semblava haver esborrat els elements més sinistres i violents de la Transició del record col·lectiu i durant algunes dècades un pacte d’estat va convertir la Constitució en les taules de la llei. L’acord d’estat trenat era un pacte de no-agressió que permetia un escenari de joc comú entre els principals partits i els seus líders i el poder econòmic i institucional. Un ambient que permetia que l’ Abc convertís Jordi Pujol en Español del Año el 1984 per intentar contenir un socialisme encara no sistèmic, però que avui s’ha volatilitzat com ho han fet l’autoritat de Jordi Pujol i la del rei emèrit, exemples d’actors clau de la post-Transició que caminen despullats.
L’esperit constitucional que havia de permetre superar els problemes de les anomenades nacionalitats històriques s’ha convertit en un espectre i la defensa de la Constitució ha quedat, en bona mesura, en mans dels que hi van votar en contra. La dreta extrema i la que continua al PP, els militars nostàlgics del franquisme, la premsa de dretes pomposa i testosterònica són avui els més entusiastes valedors d’un text que ha perdut vigència en qüestions nuclears.
INFANTILITZACIÓ I AUTORITARISME
La incapacitat de pactar amb la realitat fa que els principals partits espanyols no acceptin que el marc institucional ha quedat superat i que la Constitució ja no és útil perquè ells mateixos van ser incapaços d’adaptar-la al ritme dels temps.
Espanya és avui un malalt democràtic per la immobilitat política, la baixíssima exigència de qualitat democràtica de l’opinió pública -que fa com si no veiés com es van degradant els seus propis drets- i el deteriorament de la separació de poders amb un Tribunal Suprem més justicier i venjatiu que just.
DONA’T PER AFUSELLAT
L’acceptació de l’Espanya democràtica de la degradació del seu sistema és una de les pitjors conseqüències polítiques dels últims anys. La viciada separació de poders i l’actuació venjativa del Tribunal Suprem contra els líders civils i polítics del Procés hauria d’indignar una majoria que observa, sense ser-ne conscient, que les seves llibertats i els seus drets estan amenaçats.
Qui vulgui exercir el seu dret de protesta per temes socials o polítics, la seva ràbia, serà un sediciós encara que no utilitzi la violència, qui exerceixi el dret d’opinió sense contemplacions, qui gosi transgredir el que és correcte pensar, està en perill. El clima polític està entre la infantilització de la ciutadania i l’autoritarisme. Infantilització de l’opinió pública que accepta el paternalisme de l’Estat i autoritarisme d’un Suprem que només busca autojustificar-se abusant del seu poder sobre els líders civils i polítics de l’independentisme avui empresonats. Manuel Marchena els imposa una segona condemna per recordar a l’Audiència Nacional que la seva interpretació dels fets del 2017 és la que val, i no la que va portar a l’absolució del major Trapero o la dels jutges de vigilància penitenciària que han considerat que els presos polítics podien obtenir els mateixos beneficis penitenciaris que la resta de reclusos.
Quan Marchena diu que un tercer grau seria “prematur” plana la idea de la reeducació ideològica. Sembla que es necessita més temps per avaluar si els presos estan “reeducats” i “reinserits” per deixar de ser sediciosos. Com? En un camp de reeducació? ¿Amb classes de formación del espíritu nacional?
Recorda, un cop més, el vencereu però no convencereu. Els representants de milers de ciutadans continuaran a la presó, però només és qüestió de temps i de l’habitual incapacitat política de l’Estat que hi hagi una majoria democràtica i pacífica que marxi mentalment i trobi com fer-ho efectivament. Fa dies que l’independentisme no recordava la capacitat de l’Estat d’insuflar-li vida.
Amb la seva decisió, el Suprem li ha passat la patata calenta al govern de Pedro Sánchez. Només la reforma de la sedició deixant clara que la violència és violència i no cap altra cosa, la desaparició d’un delicte decimonònic, l’indult o l’amnistia poden millorar gradualment el clima polític, i ningú més que el PSOE i UP pot fer el pas endavant. Per avançar, els socialistes hauran d’abandonar l’estratègia de guanyar vots a Catalunya en el calador de Ciutadans, i si això arriba mai no serà fins després de les eleccions del febrer. Si Sánchez vol ser capaç de fer una segona Transició haurà de tenir més sentit de la realitat i veure que els principals enemics de la Constitució són, precisament, els que no la van votar i avui la defensen com un dogma i voldrien afusellar mitja humanitat.
