05/05/2011

Estereotips valencians per a catalans

Catalunya sempre ha mirat al nord, i això sens dubte l'ha dotat de la seua modernitat, d'aquell sentiment d'europeïtat que tanta enveja desperta. Però és notòria la mandra que produeix als catalans mirar sud enllà: el que és meridional produeix a molts principatins una reserva immediata, un gest collfred, una mirada escèptica. Les Terres de l'Ebre són una frontera quasi de western , i per a molts traspassar-la és introduir-se en territori comanxe. Com a conseqüència d'això, per Catalunya corren uns estereotips sobre els valencians que són bàsicament fruit d'aquest desconeixement. Tot estereotip té alguna cosa de certa, però alhora és substancialment fals. M'agradaria comentar-ne uns quants.

Al País Valencià és quasi impossible parlar català. Fals, el País Valencià conserva l'idioma sorprenentment viu, sobretot si tenim en compte l'atac sistemàtic per part dels governs, valencià i espanyol. Es parla amb naturalitat a bona part dels pobles, de vegades amb una riquesa idiomàtica que no trobem en municipis del Principat. És cert que al Cap i Casal és una mica difícil fer un ús natural de la nostra llengua, per la forta castellanització, però no ho és molt més que, posem per cas, a Barcelona. Recorde un brillant article de Quim Monzó, d' El dia del senyor , titulat Bloody Mary , que sempre anime a llegir quan surt el tema: "-Un Bloody Mary- vaig demanar. La cambrera em va mirar amb cara cansada. - ¿Cómo? - el seu accent era suau i porteny. -Un Bloody Mary.- ¿Qué? -Un Bloody Mary. - No entiendo el catalán. Dígamelo en castellano, por favor ".

Cargando
No hay anuncios

Els valencians sempre estan de festa, amb traques i petards, però de feina res. Durant els darrers anys s'ha trivialitzat el treball constant i rigorós de moltes persones i empreses. La política del grans esdeveniments (la Copa Amèrica, la Fórmula 1 i altres desficacis) més que posar-nos en el mapa, com defensaven els polítics del PP, ens han estigmatitzat com a artífexs d'una parafernàlia tan desorbitada com eixorca. Allò, junt a fantasmagories com Terra Mítica i la Ciutat de la Llum, ha projectat el País Valencià, amb l'ajuda incondicional dels mitjans d'informació, com la terra de la malversació. Això i la consubstancial alegria festera dels valencians, i el seguiment que fan els mitjans de les Falles i les Fogueres, que presten molta atenció a aquestes efervescències i molt poca o gens a les activitats culturals, projecten una percepció de la realitat valenciana del tot distorsionada. Al País Valencià hi ha alguna cosa més que festa, balafiament i corrupció.

Els catalans poden traure més profit visitant altres indrets de l'Estat espanyol que anant al País Valencià. Notòriament fals. Visitar el nostre territori, recórrer-lo amb estima i interès, és una manera de prendre plena consciència del que hi ha i del que es pot perdre. En l'entrevista que vaig fer a Josep Maria Castellet, i que figura al llibre Sud enllà. El País Valencià vist des de Catalunya (PUV), l'autor d' Els escenaris de la memòria parla de la tebior i desconeixement amb què els intel·lectuals catalans sempre han mirat València. Aquest desinterès que denunciava Castellet cada vegada és més viu i evident. Bona mostra d'això és la tebior amb què els governants catalans han gestionat l'apagada de TV3, i la multa imposada (900.00 euros), que pot acabar amb Acció Cultural, una de les institucions històriques de defensa de la cultura catalana. Aquesta multa és un greuge a tots els catalans: què dirien a Madrid, què dirien a Espanya, si se li posara al Círculo de Bellas Artes una multa semblant per difondre, posem per cas, Telemadrid? Com tronaria la caverna mediàtica?

Cargando
No hay anuncios

Si visiteu el País Valencià, si us hi interesseu, de segur que veureu que paga la pena conservar-lo. És una font de riquesa (més que un maldecap) per a la cultura catalana, és ampli i divers, bell i engrescador. I potser entendreu millor la tasca que fem molts de nosaltres intentant mantindre vius els nexes culturals i polítics, maldant per salvar tantes coses que ens uneixen i que són quasi les úniques que tenen sentit.