Algú escolta?

Esperant la sentència, un cop més Barcelona ha acollit l'11 de setembre la manifestació més multitudinària i pacífica d'Europa. Una manifestació enorme, menys concorreguda que quan la il·lusió de construir una república exprés era el motor, però una manifestació de sis-centes mil persones que, com un avís a navegants, han de ser escoltades. La Diada ha mostrat que la reivindicació independentista es manté ferma i que la "unitat estratègica" la marca Òmnium amb la seva capacitat de construir un espai transversal que suma els comuns a la reivindicació de l'absolució dels presos polítics i marca el proper objectiu. Els partits independentistes, malgrat que hi han posat el sacrifici dels presos i els exiliats, suporten la duresa de la frustració d'una part de l'independentisme impacient, al qual no van parlar amb claredat dels costos. A Madrid, ningú està a l'escolta. Mentre a Catalunya s'està fent una catarsi i la sentència obrirà una nova etapa probablement més determinada i més realista, al Congrés de Diputats es repetia el vell mantra de l'aplicació preventiva del 155. La diferència és que ara el sobiranisme sembla que ha entès que a les institucions no s'hi pot renunciar. Empantanegats en l'aversió mútua, Sánchez i Iglesias deixaran passar una oportunitat més d'escoltar què passa a Catalunya, i així fins que arribi la sentència i pugi el nivell de frustració contra els abusos d'un Estat irresponsable.