Quan l’estil del Barça va manar al món

BarcelonaEls silencis. Molts jugadors recorden els silencis previs als partits importants. Alguns equips els trenquen amb càntics i música, com si fos un ritual. Però molts jugadors de la selecció espanyola campiona del món el 2010 recorden els silencis previs als partits quan, de sobte, aquell grup de futbolistes orgullosos, per un moment eren conscients que podien inscriure el seu nom en una llista de privilegiats. “Durant molt de temps semblava impossible arribar allà on havien arribat Cafú, Matthaus, Maradona...”, admet Xavi Hernández. Però fa deu anys, per primer cop, Espanya va alçar la copa del món. I ho va fer amb l’estil del Barça.

“Això del tiqui-tacaés una cosa més de la premsa, per a nosaltres era un estil. L’estil de voler la pilota”, explica el terrassenc quan recorda aquells dies d’ara fa deu anys a Sud-àfrica. I l’estil era en bona part el del Barça. “No podem entendre aquell equip sense la feina feta pel Barça de Guardiola. Va ser un dels puntals, al qual es van sumar altres jugadors. Durant aquells anys vam tenir també els jugadors del Liverpool, els del València, no era exactament igual, però hi havia una base”, admet a l’ARA Vicente del Bosque, un madridista que admira l’escola cruyffistai va haver de defensar Busquets quan una part de la premsa de Madrid va criticar que jugués per davant de Xabi Alonso. Al final van jugar tots dos.

El 10 de juliol del 2010 el seleccionador neerlandès, Bert van Marwijk, admetia a la prèvia de la final que, “curiosament, l’estil de joc d’Espanya és el del Barça, un estil holandès”. En canvi, la seva selecció era la més defensiva que ha vestit mai de taronja. A la final de l’11 de juliol al SoccerCity de Soweto, els Països Baixos es van centrar en defensar i fer córrer Arjen Robben a la contra. Defensar i inflar les cames dels migcampistes de cops. “No era l’Holanda més cruyffista. Segur que al Johan li agradava més com jugava Espanya, més com el Barça”, reconeix Xavi sobre una final en què molts protagonistes recorden sobretot els silencis previs als partits, quan a l’autocar eren conscients que, en cas de perdre, els tocava anar-se’n cap a casa. “Com que es va perdre el primer partit contra Suïssa, cada ronda va ser com una final. Abans del tercer partit de la fase de grups contra Xile ja vam deixar les maletes al bus. Si es perdia, cap a casa! Era un ritual, tenir les maletes preparades per marxar en cas de derrota. I vam ser els últims en tornar cap a casa”, admet Joan Capdevila. Espanya va guanyar el Mundial patint gairebé sempre, amb victòries per 1-0 sobre els rivals als vuitens de final (Portugal), quarts de final (Paraguai) i semifinals (Alemanya). “Però sempre se’ls dominava i l’equip creixia. Contra Alemanya va ser un gran partit. Aquella Alemanya venia de golejar per 4-0 l’Argentina de Messi”, explica Xavi, que va llançar el córner que va rematar Puyol, una jugada que feien al Barça, per obrir el camí de la primera final d’un Mundial de la història del futbol espanyol.

El Mundial de les vuvuzeles, les sorolloses trompetes de plàstic sud-africanes, va ser el dels silencis d’Andrés Iniesta, que va arribar a la cita sortint d’una lesió. I es va lesionar en el partit contra els suïssos, tot i que es va poder recuperar a temps per continuar jugant i arribar en forma a la final. I en el silenci de la prèvia, Iniesta va recordar el seu amic Dani Jarque, que havia mort un any abans, l’agost del 2009, durant la concentració de l’Espanyol de pretemporada a Itàlia. “Quan vaig arribar al camp vaig demanar a l’Hugo Camarero, el fisioterapeuta, que em preparés una samarreta amb una dedicatòria al Dani, per si marcava”, va explicar Iniesta ara fa una dècada. I a la pròrroga va marcar un dels dos gols de la seva vida: el de Sud-àfrica i el de Stamford Bridge. El destí sempre guarda als genis un gir de guió perquè siguin recordats, i el xut creuat d’Iniesta va premiar el millor joc d’una Espanya que de mica en mica, amb el pas dels anys, va abandonar les vies més passionals, amb un estil més dur, més basc, per anar-se adaptant a l’escola de futbol del Barça, la nascuda d’una combinació d’influències hongareses, neerlandeses i catalanes. “El que serà recordat del triomf del 2010 és l’estil. És la manera com es jugava, atacant, amb la pilota, valents”, defensa Xavi, que prefereix no utilitzar el terme tiqui-taca que es va fer servir aquells dies per parlar de l’estil d’Espanya, lligant-lo bastant amb el que feia el Barça de Guardiola aquells mateixos anys.

L’impacte de Pedro

Els últims partits del Mundial, Vicente del Bosque feia jugar sis futbolistes que havien estat titulars amb el Barça aquella temporada: Piqué, Puyol, Busquets, Xavi, Iniesta i Pedro. A més, el màxim golejador era David Villa, que aquell mateix estiu deixava de ser futbolista del València per incorporar-se al Barça de Guardiola. I de la banqueta va entrar, a la segona part, Cesc Fàbregas, llavors jugador de l’Arsenal. “Era una suma de personalitats, de líders”, explica Del Bosque, que va anar canviant l’equip per acostar-lo a les idees de Guardiola, perquè el canari Pedro va acabar enviant a la banqueta Fernando Torres, l’home que havia marcat el gol a la final de l’Eurocopa dos anys abans. “El cicle comença amb Luis Aragonés, però amb Del Bosque s’aposta per un futbol més tècnic que ens va permetre ser recordats per guanyar i per com ho van fer”, treu pit Xavi. “El llegat d’Aragonés tenia molt de pes, calia partir d’aquí per continuar creixent. En aquells anys hi havia debats sobre l’estil, però es van sumar diferents influències”, diu Del Bosque recordant que no renunciava a un 9 clàssic com Fernando Llorente, quan calia. “A Madrid no volien Busquets de titular, a Barcelona no volien Xabi Alonso”, admet Del Bosque, que va saber fer equilibris per mantenir “el bon ambient dins un grup extraordinari”.

De portes endins es parla d’equilibris. Però el món va unir ràpidament l’estil d’Espanya amb el del Barça. “Sí, és evident la influència, que va canviar un estil tradicionalment més físic”, defensa Xavi. I així Espanya va guanyar el primer Mundial africà, amb un ambient festiu a la concentració de Potchefstroom. Gerard Piqué, que va començar la seva relació amb Shakira aquells dies, recordava a L’Esportiu que l’escenari va ser important: “Quan anaves al partit veies els guetos i això et feia pensar. Collons, això nostre només és futbol. No arribaves amb la tensió habitual, la gent et contagiava l’alegria. Cada partit va ser una festa”. Sí, Sud-àfrica va organitzar un Mundial especial. Va ser el triomf d’una terra que sempre serà recordada per aquell gol d’Iniesta, ara fa deu anys. “Em pensava que estava en fora de joc, però he xutat amb el cor, sabia que entraria, sabia que seria gol”, recordava Iniesta d’aquell xut que va canviar la història del futbol estatal. Iniesta, generós, el va dedicar a Dani Jarque. Tot cor.