Un estímul econòmic que funcioni

Davant la crisi del covid-19, governs de tot el món estan donant una vigorosa resposta fiscal i monetària que ja ha arribat al 10% del PIB global. Però segons l’última avaluació general del departament d’Afers Econòmics i Socials de les Nacions Unides, és possible que aquestes mesures no estimulin el consum i la inversió tant com esperen les autoritats. El problema és que una porció significativa de diners s’està canalitzant directament cap a la formació de matalassos de capital, en un procés d’augment de balanços preventius. La situació és anàloga a la “trampa de liquiditat” que tant va preocupar John Maynard Keynes durant la Gran Depressió.

Les mesures d’estímul per contenir les conseqüències econòmiques de la pandèmia s’han implementat amb comprensible pressa, gairebé amb pànic. No ha sigut una estratègia selectiva ni precisa, però molts analistes diran que era l’única opció possible: sense una injecció massiva de liquiditat d’emergència, podien esperar-se nombroses fallides, pèrdues de capital organitzacional i un camí encara més costerut cap a la recuperació.

Però ara ja és evident que la pandèmia durarà molt més que unes setmanes, com se suposava quan es van aprovar aquestes mesures d’emergència. De manera que caldrà fer una avaluació més acurada de tots aquests programes, amb la mirada posada en el llarg termini. En períodes de gran incertesa, és comú que hi hagi un augment de l’estalvi per precaució, ja que particulars i empreses s’aferren a l’efectiu per por al que vindrà.

La crisi actual no és una excepció. L’angoixa pel futur i la reducció general de les oportunitats de despesa fan probable que bona part dels diners lliurats a famílies i empreses acabi dipositat en comptes bancaris, i que els bancs no puguin atorgar nous préstecs amb l’excedent de liquiditat per falta de destinataris solvents disposats a endeutar-se.

No sorprèn que entre febrer i abril els excedents de reserves en les institucions de dipòsit nord-americanes s’hagin gairebé duplicat, des d’1,5 bilions de dòlars fins a 2,9 bilions. En comparació, durant la Gran Recessió els excedents bancaris amb prou feines van arribar a un bilió de dòlars. Aquest enorme augment de les reserves bancàries fa pensar que les polítiques d’estímul implementades fins ara han tingut poc efecte multiplicador. És evident que el crèdit bancari per si sol no ens traurà d’aquest estancament econòmic.

Encara pitjor, l’excés actual de liquiditat pot comportar un alt cost social. A més de les inquietuds habituals relacionades amb el deute i la inflació, hi ha també bons motius per témer que l’excés d’efectiu als bancs es canalitzi cap a l’especulació financera. Les borses ja exhibeixen grans oscil·lacions diàries; aquesta volatilitat pot, al seu torn, perpetuar el clima d’incertesa, cosa que estimularà encara més conductes preventives i descoratjarà el consum i la inversió que es necessiten per motoritzar la recuperació.

En aquest cas, no només hi haurà un parany de liquiditat, sinó també una paradoxa de liquiditat: un enorme augment de l’oferta de moneda, amb escassetat d’oportunitats per al seu ús per part de famílies i empreses. Mesures d’estímul ben dissenyades poden ajudar quan el covid-19 estigui sota control. Però mentre la pandèmia segueixi fent estralls, no hi pot haver retorn a la normalitat.

De manera que per ara la clau està en reduir el risc i augmentar els incentius a la despesa. Mentre les empreses tinguin por que d’aquí sis mesos o un any la situació econòmica continuï sent desfavorable, posposaran la inversió i, fent-ho, demoraran la recuperació. L’únic que pot trencar aquest cercle viciós és l’estat. Els governs han de fer-se càrrec dels riscos actuals, oferint compensació a les empreses en cas que, transcorregut cert temps, l’economia encara no s’hagi recuperat.

Per fer-ho, ja hi ha un model: els “títols contingents d’Arrow Debreu” (pels premis Nobel d’economia Kenneth Arrow i Gérard Debreu), uns instruments l’execució dels quals estaria supeditada a condicions predeterminades. Alguns exemples poden ser: que a una família que compri un cotxe avui, l’estat li garanteixi la suspensió dels pagaments mensuals si d’aquí sis mesos la corba de l’epidèmia es manté en cert punt; préstecs i hipoteques lligats als ingressos per encoratjar la compra de diversos béns duradors (inclòs l’habitatge); i disposicions similars per a inversions reals de les empreses.

Els governs també han d’analitzar l’emissió de vals de despesa per estimular el consum privat. Ja passa a la Xina, on uns cinquanta municipis han començat a emetre cupons digitals que poden utilitzar-se per comprar diversos béns i serveis dins d’un termini determinat. La data de caducitat els converteix en poderosos estímuls del consum i de la demanda agregada en el curt termini, quan més necessaris són.

Com que és probable que la pandèmia duri molt més del que es pensava al principi, es necessitarà encara més estímul. Per exemple, tot i que els Estats Units ja han gastat més de tres bilions de dòlars en diverses formes d’assistència, si no s’implementen més mesures (i, esperem, que més ben dissenyades), aquests diners només hauran prolongat uns pocs mesos la vida de moltes empreses, en comptes de salvar-les realment. Una idea que ha funcionat en diversos països és ajudar les empreses a pagar salaris i afrontar altres costos, en proporció als ingressos perduts, amb la condició que no acomiadin treballadors.

Els programes d’estímul mal dissenyats no només són ineficaços, sinó que poden ser perillosos. Polítiques equivocades poden augmentar la desigualtat, sembrar la inestabilitat i afeblir el suport polític als governs just quan més el necessiten per evitar que l’economia caigui en una recessió prolongada. Feliçment hi ha alternatives, però encara no és segur que els governs les adoptin.

És coautor d’aquest article Hamid Rashid, cap de supervisió econòmica global al departament d’Afers Econòmics i Socials de les Nacions Unides.

Copyright Project Syndicate