Estrasburg no és la solució
Fa tres segles, el rei Frederic el Gran de Prússia es va fixar en uns terrenys als afores de Potsdam. Pertanyien a un moliner, que va rebutjar totes les ofertes reials de comprar-los. Enfadat, el monarca va decidir expropiar-los. Llavors el moliner es va presentar al palau reial amb una ordre judicial que prohibia al rei expropiar un terreny per pur caprici. En mostrar-l’hi, el plebeu no va poder evitar exclamar: “Encara queden jutges a Berlín”. La frase ha passat a la història i s’utilitza per assenyalar els casos en què el sistema de jutges i tribunals serveix per frenar el poder quan es torna arbitrari.
En el cas del judici als líders del Procés, davant la perspectiva d’una condemna basada en les absurdes acusacions de rebel·lió o sedició, moltes veus posen totes les esperances en el fet que encara hi ha jutges al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. La idea és que aquests jutges europeus, decididament més imparcials que els espanyols en aquestes qüestions, desmuntaran unes condemnes més polítiques que jurídiques. Aquesta esperança no lliga amb la realitat del que és i el que pot fer aquest tribunal internacional. L’última paraula sobre si Junqueras i la resta són innocents o culpables la té el Tribunal Suprem, ningú més. En aquest assumpte la seva decisió és irrevisable.
Perquè això sigui així el mateix Tribunal Suprem ha fet una interpretació molt discutible de la llei. Els aforats catalans han de ser jutjats al Suprem si cometen delictes fora de Catalunya. I el Suprem ha entès que la rebel·lió, per la seva pròpia naturalesa, sempre té efectes fora de Catalunya. Amb aquesta excusa pueril, el tribunal ha atret el cas per a si mateix.
De manera que el judici, en aquest cas, comença i acaba al Tribunal Suprem. El Tribunal Constitucional sí que podria anul·lar les sentències del Suprem, però es limitaria a constatar la lesió de drets sense entrar en la qüestió de la innocència o la culpabilitat. Però en aquest cas ni tan sols sembla que això hagi de passar, perquè pel que fa al moviment independentista català aquest òrgan ja ha donat mostres evidents d’estar disposat fins i tot a reinterpretar la Constitució i les seves pròpies normes processals per frenar el desafiament a la unitat territorial.
Per tant, només ens quedaria el Tribunal d’Estrasburg. Però aquest tribunal no revisa les condemnes dictades pels tribunals espanyols. La seva competència es limita a examinar si, durant el procediment judicial, s’han lesionat drets fonamentals. Això inclou d’una banda els drets anomenats materials, com la llibertat d’expressió o el dret de manifestació, i de l’altra la possible violació de drets processals. Són sens dubte els més rellevants en aquest cas concret. Es tracta dels drets vinculats al que es coneix com un judici just.
El dret a un judici just inclou una sèrie d’obligacions que els tribunals dels estats europeus han de respectar quan jutgen algú. Així, per exemple, el dret a defensar-se sense obstacles, que es pot lesionar si no et permeten presentar proves pertinents per a la teva defensa, si no et faciliten que t’expressis en la llengua que parles millor, si et fan declarar sense haver descansat adequadament, si no et deixen dir l’última paraula...
En el judici al Procés, malgrat alguns intents de la sala i del jutge Marchena d’evitar-ho, hi ha fonament per argumentar la vulneració d’alguns d’aquests drets. Segurament els acusats ho plantejaran així a Estrasburg. Però si la instància europea estableix que el judici del Procés no ha estat just -cosa que no podria fer fins que hagi passat un nombre considerable d’anys-, la seva sentència no és directament executiva. Aquest tribunal no pot anul·lar una sentència espanyola. Les seves decisions són merament declaratives. Com a màxim, la llei espanyola permet que, eventualment, arran de la decisió europea es revisi la sentència condemnatòria. En el cas del dret a un judici just, aquesta revisió significaria tan sols que se’n tornaria a dictar una altra que no repetís els defectes de forma, però que els tornaria a condemnar.
Vista la rellevància d’aquest judici i el temps necessari per a una decisió europea, ni tan sols és previsible que passi alguna cosa així. Amb tota seguretat, si els líders independentistes aconsegueixen que el Tribunal de Drets Humans els doni la raó, els efectes d’aquesta sentència seran exclusivament polítics i morals. Una condemna internacional a Espanya. Amb això els presos no es lliurarien de la presó. Encara queden jutges a Estrasburg, però les seves sentències no són obligatòries. Més val començar a fer-se’n a la idea.
