Com una estratègia de partit

Era al calaix i estava plantejant-me l’estratègia de cursa: fins al quilòmetre 21 era com un partit de Lliga; del 21 al 30 seria com jugar contra l’Atlètic, i del 31 a meta, com un dia gran de Champions, que no saps per on et sortirà un Wolfsburg o un Lió de torn, però has d’aturar el que vingui. Després tenia un cacau mental sobre quan m’havia de prendre els gels, les gominoles i les sals. Cada set quilòmetres, jo anava fent. I n’he disfrutat molt. També m’havien dit que em reservés i he anat mantenint un ritme constant. I després, el mur. “Ja ho veuràs”. I passava el 30 i el 32 i no em veia tan malament. “Doncs ja m’arribarà”. L’he conegut al quilòmetre 40, el mur. Fins al final se m’ha fet etern! “Però hem vingut a jugar, oi? Doncs juguem”. M’he vist trepitjant la línia blava i m’he emocionat. Has arribat fins aquí. ¿L’hauries pogut preparar millor? Sí, però està feta. I disfrutada. Ara, cap a una altra cosa.