Estructures elementals de les violències sexuals

Advocada penalistaHi ha violències que es cometen en un sol episodi, amb una intensitat brutal i evident per a tothom que no permet dobles interpretacions. Amb un únic cop n'hi ha prou per deixar una cicatriu profunda. En canvi, altres victimaris usen mecanismes més perversos i sostinguts en el temps per causar el mateix efecte. Els solen maquillar amb bones paraules, demanen perdó i tornen a insistir-hi més endavant. Juguen a l'ambigüitat i generen confusió en la persona que pateix aquest tracte. D'aquesta manera, l'erosió es converteix en quotidiana, en una manera de viure la realitat sota la violència. És llavors quan la víctima es veu immersa en la pràctica d'esperar diàriament què li farà el seu agressor, preguntant-se què passarà avui.

El desgast psicològic i físic d'aquestes violències en comptagotes és devastador, perquè normalment es pateixen en silenci i les perpetra algú de l'entorn més proper. D'aquesta manera es facilita que esdevinguin perpètues i naturalitzades. Un dels espais on es perpetren de manera recurrent és l'àmbit laboral.

Especialment en els sectors masculinitzats, les dones han de demostrar constantment la seva vàlua i, a més, esquivar els atacs constants dels que abusen de la seva situació de poder. La fórmula és molt senzilla: només cal sexualitzar l'ambient i fer-lo prou incòmode perquè la dona es trobi sense escapatòria o bé decideixi retirar-se. Aquestes situacions passen habitualment davant dels ulls de tothom i, en canvi, la tendència general davant les agressions és preguntar-se com ha pogut passar. Com continua passant avui dia.

El silenci còmplice o l''omertà'

Hi ha una paraula italiana per definir el silenci mafiós que permet operar als veritables mafiosos mentre uns tercers decideixen intervenir de manera neutra, no actuant. Aquest silenci còmplice es diu omertà. Sense l'omertà seria impossible que el poder de la màfia continués operant davant dels ulls de tothom, ben visible. Existeix també una omertà en les violències sexuals. L'entorn esdevé un còmplice indispensable per mantenir aquestes conductes perpetuades en el temps.

Tant víctima com victimari són conscients que tal cosa s'està perpetrant davant dels ulls de tothom i que ningú decideix fer res. D'aquesta manera, les dones acabem percebent que el suport extern actua com un corporativisme necessari, com una complicitat cap a l'agressor. Es llança el missatge que, malgrat veure el que està passant, el seu posicionament serà no fer. També ens fa dubtar de nosaltres mateixes: "Si els altres ho veuen i no fan res, potser són coses meves".

De cara al victimari el missatge és potentíssim: "Si ho saps i no fas res, és que puc fer-ho". Així la norma social davant les violències sexuals acaba sent la impunitat i l'omertà. Mentrestant, l'estigma recau eternament cap a les víctimes que han hagut de suportar aquestes conductes.

Cada cas ens posa un mirall al davant i ens interroga. En abstracte, les violències sexuals són rebutjades contundentment, però en la proximitat es tria l'opció còmoda del no fer. Quan ja no es pot amagar més, els còmplices necessiten negar-ho perquè, altrament, han d'assumir la seva responsabilitat.