Fi d’etapa
El pacte entre PSC i JxCat que ha fet Núria Marín presidenta de la Diputació portarà cua. No és la primera vegada que socialistes i exconvergents s’entenen després de la crisi del 2017, però sí la més significativa per la importància en termes de poder, pressupost, implantació territorial i repartiment de càrrecs. I sobretot perquè simbolitza dues coses que van juntes: que la unitat de l’independentisme és un mite (tothom ho sabia i la profecia ja és realitat) i que, per tant, es posa fi a una de les línies vermelles de la política catalana: ja es pot pactar amb el 155.
Òbviament hi ha hagut reaccions d’indignació, sempre en nom d’aquest intangible que és el poble (la bona fe davant de la perversió política), encara que més rituals (les convocatòries de protesta al carrer de l’ANC) i retòriques (els discursos d’ofici d’Esquerra, que no està lliure de pecat per haver tirat la primera pedra) que altra cosa. Però predomina el reconeixement implícit que, després del llarg parèntesi posterior al fracàs de la via unilateral, el canvi d’etapa és inevitable.
Els fets de la Diputació també deixen notícies. Núria Marín es col·loca en primer pla a la passarel·la del lideratge socialista. I no oblidem que va ser l’única autoritat municipal que l’1-O va impedir que la policia actués a la seva ciutat. Els socialistes demostren veterania i cultura de la cuina política i capitalitzen els resultats amb eficàcia negociadora exemplar. Al contrari, ERC ha quedat, pels seus errors, fora de dues majories de govern (Ajuntament i Diputació de Barcelona) que no se’ls haurien d’haver escapat mai. Es constata també que a l’hora del repartiment del poder tots calculen els avantatges que poden treure respecte a aquells amb qui comparteixen franges d’electorat. Si a això hi afegim les humanes revenges (l’assalt d’ERC a Sant Cugat, símbol de la franja social alta del nacionalisme conservador, ha tingut conseqüències) obtenim un retaule de les cares de la política.
Comença una nova fase, tot i que sembla que les institucions espanyoles no tenen intenció d’adonar-se’n. Només la malaptesa dels poders hispànics podria reanimar el mite de la unitat sobiranista.
