FICCIÓ INTERNACIONAL

Els EUA trien una presidenta (a la televisió)

La inesperada victòria de Trump enxampa algunes de les sèries americanes amb el pas canviat

Els EUA trien  una presidenta  (a la televisió)
Josep Maria Bunyol
07/01/2017
4 min

BarcelonaEls creadors de South Park, que han demostrat ser millors sàtirs que futuròlegs, van haver de refer el capítol previst per a l’endemà de les eleccions als Estats Units. Hi donaven per descomptat que Hillary Clinton faria història com a primera dona presidenta del país.

No contaban con mi astucia”, els podria haver advertit Donald Trump, parafrasejant el Chapulín Colorado. De moment les úniques inquilines del Despatx Oval han sigut de ficció, algunes de tan coetànies que esperaven avançar en paral·lel a Clinton i aprofitar la tirada de la proclamació de la primera POTUS femenina per impulsar la sèrie, per allò de vendre-la com de màxima actualitat.

Així, Homeland va retardar el tràiler de la sisena temporada fins al gener per no interferir en la campanya, perquè transcorrerà precisament durant els mesos previs a la cerimònia d’investidura d’una dona: Elizabeth Keane (li dona vida Elizabeth Marvel, en una elecció que al públic seriòfil li semblarà molt natural, ja que va ser aspirant a presidenta dels Estats Units en l’última temporada de House of cards). Fins i tot a l’univers més festiu de Supergirl han introduït una presidenta amb les faccions de l’actriu que va ser Wonder Woman als 70, Lynda Carter. Les històries superheroiques són úniques picant-se l’ullet a si mateixes.

Especular amb el futur de Hillary Clinton comença a ser garantia de sortir-ne escaldat. El més agosarat va ser el doble salt sense xarxa d’una minisèrie francesa del 2006, L’État de grace: la protagonista era la primera presidenta de la República (Anne Consigny, vista a Les revenants), personatge fictici que en una reunió del G-8 es trobava amb un de ben real. Aquesta sèrie, rodada quan Clinton era la favorita del Partit Demòcrata de cara al 2008, presentava l’ex primera dama com a nova líder dels Estats Units, interpretada per una actriu poc coneguda, Peggy Frankston.

Lleugera retirada

En les dues últimes temporades regulars, 24 va acabar situant una dona a la Casa Blanca. Com a presidenta Allison Taylor, l’actriu Cherry Jones podia recordar lleument Clinton, tot i que ella citava Eleanor Roosevelt com a inspiració. El seu tortuós mandat va quedar marcat per amenaces letals sobre la família i pels intents d’un predecessor, Charles Logan (Maquiavel de la mediocritat, al costat del qual Trump és un xaiet), per arrossegar-la als llots de la realpolitik. Les trames amb mandatàries, també a la danesa Borgen, solen subratllar la dificultat de compaginar vida pública i privada, a diferència dels homòlegs masculins, on el seu aspecte personal queda absolutament supeditat al càrrec.

A Madam Secretary, en emissió des del 2014, Téa Leoni (de nou hi ha una certa semblança física) és la secretària d’Estat Elizabeth McCord, el mateix càrrec assumit per Clinton entre el 2009 i el 2013. Els conservadors van arribar a plantejar si aquesta producció de la CBS suposava una plataforma per a la demòcrata. Hi ha aparegut Madeleine Albright, la primera dona secretària d’Estat, precisament nomenada per Bill Clinton. Una altra actriu que ens pot evocar la candidata derrotada és Sharon Stone, vicepresidenta amb molta capacitat d’acció a Agent X, intriga oblidable i ja cancel·lada.

A les sèries dels Estats Units hi ha un bon grapat de dones pròximes al poder, com la Claire Underwood de House of cards (Robin Wright), cada vegada protagonista menys a l’ombra, que també semblen emmirallar-se en l’ambició de Hillary Clinton.

Amb el degut respecte

No totes, esclar, prenen el mateix model físic o espiritual. Les diverses presidentes nord-americanes catòdiques recents -algunes en funcions i d’altres escollides a les urnes- tenen un primer precedent aïllat: el de Julia Mansfield (Patty Duke) a la comèdia del 1985 Hail to the chief. Durant dècades, la idea d’una presidenta no va ser validada per la ficció, en un cruel mirall de la societat de l’època i els seus prejudicis. Vint anys més tard s’estrenava Señora presidenta, en què la vicepresidenta Mackenzie Allen havia de substituir el cap, víctima d’un aneurisma. El títol original, Commander in chief, posava l’accent en el caràcter militar del càrrec. En molts capítols l’entorn qüestionava la capacitat d’una dona per liderar exèrcits o ser escoltada per nacions hostils. Amb una sola temporada n’hi va haver prou perquè Geena Davis, ara embolicada amb dimonis gens metafòrics a The exorcist, guanyés el Globus d’Or.

Molt menys èpica és Selina Meyer, personatge central de Veep, la sèrie d’Armando Iannucci que adapta als passadissos de Washington l’estil àcid de la britànica The thick of it. Per aquest paper de vicepresidenta maldestra que escala posicions, Julia Louis-Dreyfus ha guanyat quatre Emmy consecutius a la millor actriu televisiva de comèdia i demà aspira a rebre un Globus d’Or que se li ha resistit tres vegades (en té un per Seinfeld). En els últims temps hem conegut una governant malvada, Patricia Wettig, pròpia del grand guignol en què es va convertir Prison break, o la primera presidenta negra dels Estats Units, la Constance Payton de la discreta Asuntos de estado, també cancel·lada el primer any. Aquestes i les que vinguin seguiran duent el timó sense un referent real a l’horitzó durant una etapa que es pot fer llarga. Isn’t it, Donald?

stats