L’euga de la Victòria

Ai, que bé. A la filla d’Elena de Borbó li van comprar una euga. I no la van declarar a Hisenda. I es veu que la manutenció de l’euga va ser pagada per un empresari, Allen Sanginés-Krause, exdirectiu de Goldman Sachs. Però tampoc no va declarar el farratge, ni les ferradures, ni la palla, ni el mosso que la raspallava (sisplau, cap broma, cap equívoc, sobre aquesta frase).

Per qüestions de proximitat, conec bé el que val un cavall de salt com el que ens ocupa: uns vint mil euros. I el manteniment podria suposar-ne uns 600 al mes. No està malament. És una euga que duu, al damunt, una de les últimes hereves de la dinastia de Ferran VII. No pot ser un poni qualsevol. Esquilar-la cada tres mesos ja costa 200 euros. Segur que ella mateixa, la Victòria, en pentinat no gasta tant. 1.000 euros a l’any en veterinari: desparasitar, arreglar la boca, vacunar...

Ara bé, si la Victòria rebia pasta pel cavall, entenc que l’Elena de Borbó, la seva mare, n’estava al cas. I el pare també, perquè les parelles separades, amb això de les extraescolars, de vegades no es posen d’acord. Pel que sé, l’euga és a La Zarzuela, de manera que algun cop els altres membres de la dinastia la devien veure trotar per allà. Potser la Letícia, quan anava a ioga, se les va creuar. I és inevitable, doncs, que si se les va creuar, li comentés a l’espòs, com de passada: “Es bonita la yegua de Victoria”.

En fi, de la mateixa manera que van tancar l’Urdangarin a la presó ara són capaços de tancar la Victòria Frederica en un reformatori, tot per preservar la figura del rei. Jo hi veig un avantatge molt bo, en tot això. Allà a El Escorial hi tenen “el pudridero”, que és l’agradable sala on es descomponen els de sang blava quan van a reunir-se amb Déu. A aquest pas ja no caldrà. Vull dir que ho poden anar fent en vida. En vida nostra, sempre.