L’exclusió és conflicte
Primer va ser Canet, on un home va entrar amb un matxet en un centre de menors estrangers no acompanyats. Pocs dies després, Castelldefels, quan una discussió entre joves tutelats i del municipi va portar un grup d’encaputxats a entrar al centre i agredir els joves acollits i els educadors. La commoció és important. Altres països europeus també han viscut atacs xenòfobs contra centres de refugiats però aquí s’hi suma l’agreujant que són atacs contra menors.
Les reaccions no s’han fet esperar. La Generalitat no ha dubtat a titllar-ho d’acte racista i ha anunciat que presentarà una denúncia a la Fiscalia per un presumpte delicte d’odi. Altres veus han sigut menys contundents. La mateixa alcaldessa de Castelldefels, Maria Miranda, reclamava prudència a l’hora de qualificar els fets i parlava d’una “baralla entre joves”. Les manifestacions de denúncia sobre el que es considera uns discursos de l’odi cada vegada més normalitzats són importants. Però també hi ha hagut mobilitzacions (menors) en sentit contrari.
La condemna a qualsevol forma de racisme és fonamental. Però no ens podem quedar aquí. S’estima que el 2018 van arribar a Espanya 3.649 menors estrangers no acompanyats i que el 2019 aquesta xifra pot arribar a més de 5.500. És necessari un esforç conjunt per donar-hi resposta. Aquest esforç passa en primer lloc per revisar com els estem rebent a la frontera. Un informe de l’Unicef denunciava que s’estan vulnerant greument els drets dels menors no acompanyats, començant pel fet que és la policia i no els organismes del sistema de protecció a la infància qui inicia els processos d’atenció i recepció a centres d’acollida en condicions d’amuntegament i sense els serveis necessaris.
No ens podem permetre, tampoc, que les fronteres administratives excloguin els que ja hi són. Aquesta també és una responsabilitat del govern central. Endarreriments en els tràmits per a l’autorització de residència o l’obtenció d’autoritzacions de residència sense autorització de treball impedeixen que puguin treballar tot i ser majors de 16 anys. Aquest és un dels casos en què la llei d’estrangeria s’imposa sobre les normatives que regulen els drets dels menors. Recordem que la majoria han vingut a treballar i que en molts casos el seu projecte migratori forma part d’un projecte familiar més ampli per sortir de la pobresa. No tenir encara l’autorització de residència quan arriben a la majoria d’edat pot significar també que el procediment d’integració social no continuï i, per tant, acabin en situació d’irregularitat.
A Catalunya s’han creat 2.655 noves places des del 2017. L’esforç és ingent però no suficient. El tercer sector lamenta la improvisació. Per exemple, obrint recursos d’emergència que s’allarguen en el temps o que no disposen d’un projecte educatiu que garanteixi un procés integral. Castelldefels és un exemple del primer. Tot i que a principis d’aquest any la Generalitat va presentar la primera Estratègia catalana per a l’acollida i la inclusió dels infants i joves emigrats sols, encara queda molt per executar. Tal com explicita el mateix pla, és fonamental el pas de l’acollida a l’emancipació i, a un altre nivell, la relació coordinada entre els diferents actors implicats.
És justament aquí on no podem oblidar el paper dels municipis: perquè és en els municipis on es posen de manifest els conflictes derivats d’una mala acollida; perquè és aquí on determinats discursos xenòfobs i racistes poden activar-se més ràpidament; i, en positiu, perquè és en els municipis on les polítiques es tradueixen en pràctiques i on interactuen administracions, entitats socials i societat civil. No només és qüestió d’informar-los. Es tracta també de fer-los partícips i incloure’ls en un procés d’acollida que no és competència però sí responsabilitat de tots, des d’ajuntaments a escoles, associacions de veïns, entitats socials i culturals, així com cadascun dels veïns i veïnes de cada poble o barri.
La condemna del racisme és fonamental però no suficient. A més de condemnar, s’ha d’explicar. S’ha de dir una vegada i una altra que han vingut per quedar-se. I que de l’acollida que els donem no només en depenen els seus drets sinó també les societats que volem ser. L’exclusió d’avui és el conflicte de demà. Només des de la inclusió podem crear societats segures. Això no vol dir que no hi hagi elements de conflicte. Els conflictes són també part del procés. La qüestió és si fem d’aquests conflictes un argument més per a la inclusió o ens deixem portar per discursos de tipus racista o xenòfob que donin ales a aquells que fan de l’exclusió la seva principal carta de presentació.
