FRIDAY I’M IN LOVE
Misc24/10/2019

L’explosió del nou jazz londinenc

Una nova generació de músics han rejovenit el gènere i han convertit la capital britànica en un pol d’atracció. Ja no cal ser un entès per gaudir-ne i ballar.

Borja Duñó
i Borja Duñó

En quin moment de la història el jazz va començar a desconnectar-se del present? Des que va néixer com a expressió lliure de la població afrodescendent fins al moment actual han passat moltes coses. L’espontaneïtat, allò que ha fet del jazz una música vibrant i necessària al llarg del temps, ha anat mutant en formes acadèmiques i s’ha acabat reverenciant en teatres i auditoris amb butaques de vellut. Amb comptades excepcions, als concerts de jazz la gent ja no hi balla, sinó que escolta i aplaudeix, ordenadament, al final de cada solo. L’espai i el temps estan limitats i també la potencial interacció amb el públic.

Reducte d’entesos i melòmans, el jazz modern ens parla poc dels problemes actuals, però ens sorprenem i ens queixem quan hi ha poc públic als concerts. Tenim un planter impressionant però els nostres millors músics se n’han d’anar a fora per guanyar-se les garrofes. Com és que els oferim tan poques oportunitats? Potser és tan senzill com adonar-se que el gènere, en el seu conjunt, s’ha anat allunyant de la realitat quotidiana de la gent.

Cargando
No hay anuncios

Però ara ja tenim un lloc on mirar. A Londres ha aparegut una vibrant escena amb uns músics i un públic jove i multicultural que no seu en cadires sinó que -oh, sorpresa- balla durant els concerts com si fos al Sónar. Sembla com si a la metròpoli britànica s’haguessin donat les condicions necessàries perquè el jazz sortís de la seva cova, s’alliberés de les seves cotilles i es reconnectés al present.

Ja fa temps que bufen aires renovadors al jazz. Potser hi té a veure el fet que els nous músics hagin tancat un cercle recollint les influències del hip-hop, l’electrònica i el R&B contemporanis. Als Estats Units hi ha Robert Glasper, Kamasi Washington, Thundercat i altres, però al Regne Unit sembla haver-hi una explosió de talent molt més concentrada, amb una sensació de comunitat més arrelada. Més que de noms individuals es parla de moviment. The Guardian ho ha definit com The British Jazz Explosion.

Cargando
No hay anuncios

Un dels predicadors d’aquesta nova escena és el famós DJ i empresari discogràfic Gilles Peterson, conegut pels segells Acid Jazz i Talkin’ Loud. No és estrany que algú que fa dècades que para atenció a les hibridacions entre el jazz, el hip-hop i la música electrònica hagi estat qui ho hagi vist més clar: a través de Brownswood Recordings, Peterson ha impulsat un recopilatori, un documental i un festival -la primera edició es va celebrar a l’agost-, tot sota el nom de We Out Here, que celebra i presenta un grapat d’aquests nous instrumentistes que fan tornar el jazz a l’actualitat musical.

Entre aquesta nova generació de músics britànics destaquen noms com el del bateria Yussef Dayes, que va actuar al festival Say It Loud de Barcelona la setmana passada, i el teclista Kamaal Williams, amb qui va formar l’aclamat duo Yussef Kamaal. I tots els que apareixen al recopilatori de Peterson, We out here (2018), potser la millor manera d’introduir-se en aquesta escena. Hi trobareu els ritmes de club del bateria, compositor i productor Moses Boyd, i la tuba de Theon Cross, influïda pels baixos gruixuts de la música electrònica actual. També hi ha els saxos de Nubya Garcia i Shabaka Hutchings, i grups com Maisha, Ezra Collective i Kokoroko. El que tenen en comú és la seva obertura a múltiples influències actuals, un esperit col·lectiu que fa possible l’existència de l’escena i una espontaneïtat renovada, més física que intel·lectual, amb la qual és fàcil connectar-hi. No pretenen el més difícil encara, ni cal ser expert en jazz per vibrar amb la seva música.

Cargando
No hay anuncios

Aquest és el jazz que ve i l’escena en què es podria emmirallar el panorama català. Tenim músics boníssims a cabassos que ja fa temps que busquen i incorporen noves sonoritats, però que no troben un teixit prou potent per poder articular una escena com la londinenca. Esclar que hi ha iniciatives i franctiradors com Robadors 23, Underpool i les desaparegudes What the Fuck Jam Sessions del Jamboree, però la sensació és que no hi acabem de creure. Seria bonic que comencéssim a fer-ho.