29/09/2019

Exposeu les criatures al cinema mut

Pot semblar un clam esnob, o un postureig hipster, però la recomanació és sincera, sentida i guanyadora. Val la pena no tenir prejudicis i confiar tant en les pel·lícules com en els nens i nenes. Jo ho vaig descobrir acompanyant el meu fill de quatre anys a les sessions infantils de la Filmoteca. Abans de la pel·lícula, solen entretenir-los l’espera amb curtmetratges de Segundo de Chomón, el Méliès espanyol. El seu repertori de trucatges -perfectament innocents i analògics- solen deixar tothom clavat a la butaca.

Vaig provar després amb Chaplin. A Filmin tenen una representació generosa de la seva filmografia. De nou, la connexió va ser immediata i molt més intensa que amb la immensa majoria de pel·lícules contemporànies, addictives perquè són més cridaneres, amb ritme trepidant i muntatge accelerat. Però el lirisme de Chaplin -i la seva defensa dels pobres, dels febles o, en definitiva, dels innocents- ressona de manera molt interessant en un infant que comença a fer-se una idea del món. El circ és tremendament divertida, tot i el final melancòlic. Temps moderns té imatges que ja l’acompanyaran per sempre: la ruta del pobre còmic pels engranatges o la màquina per alimentar els obrers perquè puguin dinar sense deixar de treballar. La quimera de l’or, El noi i City lights també són recomanables. O els mestres Keaton, Lloyd, Oliver & Hardy...

Cargando
No hay anuncios

Una cosa que m’ha sorprès, en el cas del meu fill, és que no ha preguntat mai per la manca de diàlegs. Tampoc per la imatge deteriorada o en blanc i negre. La flexibilitat del cervell per a tantes coses juga aquí a favor dels nens: no estan programats per adorar només Disney (com a paradigma). De fet, l’èxit que va tenir Wall-E en el seu moment té a veure amb el fet que, en realitat, es tracta d’un film de cinema mut camuflat: el diàleg és quasi inexistent a la primera meitat, i irrellevant a la segona. Però parla als nanos gràcies a la gestualitat del robot i l’habilitat amb què es narra la història sense haver de recórrer a la paraula.

Mirar televisió amb la canalla pot ser exasperant: hi ha molta uniformització i repetició de fórmules suades. Si, a sobre, pretens que el seu consum audiovisual no estigui dominat aclaparadorament pel castellà, et pots desesperar. El cinema mut és una bona alternativa: la narració sol ser clara i serena, el ritme no és cocaïna visual i els entrena en la lectura de la imatge. Si a això hi sumem la possibilitat de (re)descobrir un tipus de cinema essencial, ple de títols vigents i commovedors, oli en un llum. Feu la prova, si teniu poca fe (i criatures en edat d’esgotar-vos).