E l 22 de gener del 1997 va saltar a les primeres planes de la premsa una notícia sorprenent i alhora molt celebrada pel món econòmic català. S’havia produït un fet insòlit en l’àmbit de l’empresa familiar catalana, com era la fusió de dues firmes de gran rellevància, Almirall i el grup Prodesfarma. L’aversió secular de l’empresari familiar català a les fusions entre iguals, que impliquen certa pèrdua de poder per als propietaris, ha perjudicat sovint el creixement de les firmes locals i ha condemnat moltes companyies a navegar eternament en el món de les empreses mitjanes sense arribar a fer mai el salt a les grans lligues, un trànsit gairebé obligat en el món anglosaxó. Els protagonistes d’un fet realment inhabitual van ser les famílies Gallardo, propietaris d’Almirall, i Vila Casas, que capitanejava Prodes. Així doncs, Antoni Vila Casas renunciava a regnar en solitari al seu més que rendible laboratori a canvi de participar en la construcció d’una empresa de dimensió internacional de la qual ell havia sigut el gran impulsor. La facturació del nou grup s’enfilaria fins als 50.000 milions de pessetes (uns 300 milions d’euros), tota una fita en aquells temps. Per cert, el disseny financer de la fusió el va elaborar la firma GBS Finanzas, que encapçalava Joan Antoni Samaranch Jr.
El quilòmetre zero d’aquest grup anomenat Prodesfarma va ser la farmàcia de Gran Via - Girona on Vila Casas despatxava medicaments després d’haver acabat els estudis d’aquesta especialitat. Aquest fet ja havia marcat un canvi de rumb inicial, perquè la tradició de família -enriquits amb la indústria tèxtil- era estudiar lleis i exercir la professió d’advocat, però la influència d’un amic el va fer decantar-se per la farmacologia. Per a algú amb ambicions i amb ganes d’ajudar aquest mateix amic, que no tenia farmàcia, el pas següent a dispensar medicaments era produir els seus propis fàrmacs. Dit i fet: el 1960 compren per 600.000 pessetes els laboratoris Prodes, fabricants de sals de bany, embrió del grup que ha de venir. Si ens preguntem què significa Prodes, haurem de quedar-nos amb la incògnita, perquè el mateix Vila Casas assegura no haver-ho sabut mai. Als anys seixanta, l’èxit del diazepam -un clon del cèlebre Valium de Roche- li va proporcionar prou múscul financer per adquirir un grapat de firmes del sector (Berenguer, Industrial Farmacéutica de Levante, Funk...) Aquest fet, unit a les joint ventures que va crear amb grans fabricants estrangers, va permetre que el grup Prodes arribés a mitjans dels anys vuitanta com un dels líders del sector al país. Motiu d’orgull va ser la inauguració d’un modern centre de recerca de la companyia a Sant Feliu de Llobregat el 1987. I, precisament, gràcies a costoses investigacions, van aconseguir per primer cop dissenyar una molècula pròpia: es tractava de l’aceclofenac, un antiinflamatori que es comercialitzava sota la marca Airtal i que entre vendes directes i llicències a altres laboratoris va proporcionar uns rèdits més que generosos a Prodesfarma (per a qui hi estigui interessat, és la patent EP-0119932-A1 a nom d’Antoni Vila Casas, datada el 21 de març del 1983).
Entre el 1989 i el 1991 va presidir la patronal del sector farmacèutic i, entremig, el 1990, va participar en el que semblava una bona idea però que no va tenir l’èxit esperat. Es tractava de fundar un banc, el Privat Bank, en què els socis eren moltes de les grans famílies del país (Sagnier, Pont, Miarnau, Ferrer, Raventós, Ferrero, Esteve, Puig Molins, Godó, Rodés i el mateix Vila Casas) a partir d’un raonament prou contundent: per què hem de buscar un banc tots aquells que tenim grans patrimonis per gestionar? Fem-ne un nosaltres i tindrem els estalvis ben gestionats i, a més, farem negoci. L’experiment va durar menys d’una dècada, perquè el 1999 van vendre’n la majoria del capital als belgues de De Groof i enguany ha acabat en mans dels andorrans d’Andbank.
Poc abans de la fusió amb Almirall, i just amb edat d’abandonar la trinxera del dia a dia, va comprar el laboratori Aquilea -centrat en fitoteràpia- per evitar avorrir-se, però al final va esdevenir un altre bon negoci que va vendre al grup Uriach per una bona suma. I el 2004 un presagi sinistre que no s’ha complert: els metges li donaven dos anys de vida per un limfoma. A partir d’aquella vivència traumàtica es va intensificar la seva dedicació al col·leccionisme i a la promoció cultural, una faceta per la qual ara és conegut a través de la Fundació Vila Casas i dels diversos espais d’exposició que manté, com els Volart, a Barcelona. I, com a bon farmacèutic, una recepta per ser feliç: llevar-se cada matí amb una il·lusió.
El projecte Quiral: una eina per millorar la comunicació sobre qüestions de salut
La salut i els temes sociosanitaris van ser la raó de la creació de la Fundació Vila Casas l’any 1986 per la vinculació al món sani- tari del seu president, Antoni Vila Casas, i les primeres accions van consistir, precisament, en beques d’investigació.
El projecte Quiral Salut és, al costat dels projectes d’art, un dels estendards de la Fundació Vila Casas. La llarga trajectòria professional del seu president a l’entorn de la salut en va ser el detonant, ja que coneixia bé la necessitat de millorar la comuni- cació sobre aquests temes. D’aquesta manera, el projecte Quiral neix el 1996 com una iniciativa conjunta entre la Fundació Vila Casas i la Universitat Pompeu Fabra (a través del Centre d’Estudis de Ciència, Comunicació i Societat) i es basa en dos instruments: un informe anual i una sèrie de debats amb els protagonistes de la informació (periodistes, metges, científics, polítics, etc.) El seu objectiu: evidenciar les bones i males pràc- tiques en comunicació sobre salut, reflexionar-hi i fomentar una comunicació responsable perquè la societat estigui més ben informada i tingui més capacitat crítica.
L’informe Quiral resumeix els resultats de la recerca que du a terme anualment el grup de la UPF, liderat per la professora Gemma Revuelta. Entre el 1996 i el 2009, l’informe abastava tots els temes de salut que cobrien els cinc diaris de més difusió, mentre que a partir de 2010 s’inclouen també en l’anàlisi les xarxes socials i mitjans audiovisuals, mentre que cada any es decideix un tema concret a estudiar. Al llarg d’aquests anys, el projecte s’ha convertit en un referent tant per als periodistes especialitzats en salut com per als metges i portaveus que participen en la comunicació, perquè ha permès reflexionar sobre la 2 comunicació de les grans qüestions sanitàries. Entre altres 1 coses, els avanços en la biomedicina (com la clonació de l’ovella Dolly, l’ús de cèl·lules mare, els tests genètics, la medicina regenerativa i l’edició genètica), els debats ètics (com la modificació de la llei de l’avortament o l’eutanàsia) o la informació relacionada amb epidèmies i amenaces d’epidèmies (l’amenaça per l’anomenada malaltia de les vaques boges el 1999-2000, el SARS el 2003, l’amenaça per grip aviària els anys 2005-2006 o la grip A el 2009). Els temes monogràfics analitzats a partir del 2010 inclouen, entre d’altres, la malaltia d’Alzheimer, el càncer, la medicina regenerativa, les vacunes, l’Ebola, els trastorns del son i la salut de la dona. I en aquests moments s’estan recollintles dades per a l’anàlisi de la comunicació del covid-19, que serà presentada en el pròxim informe Quiral, coincidint amb el 25è aniversari del projecte.
Serà un tema important sobre el qual avancem aquí una primera reflexió. Si ens centrem en els cas del covid-19 pel cantó positiu, no mentirem si diem que fins que no hi hagi tractaments o vacunes, la comunicació és la millor eina per actuar contra la pandèmia, perquè ens assabentem sobre el que hem de fer (higiene, màscara, distància) gràcies a la informació que ens arriba a través dels mitjans. Però la comunicació té també el seu costat negatiu, i en aquesta pandèmia en tenim exemples diàriament.
Van des dels simples errors que cometen els mitjans de comunicació a l’hora de tractar qüestions sovint molt tècniques i complexes, fins a la creació intencionada de fake news que poden ser fins i tot perilloses per a la salut. Entre l’error inintencionat i l’engany pur hi ha innombrables casos de mala praxi comunicativa, com ara els anuncis precipitats sobre avenços en la recerca o l’ús partidista de dades per canviar l’opinió pública respecte a un polític o un partit. El resultat d’una comunicació deficient, enganyosa, exagerada o manipulada no pot ser cap altre que el de la desinformació de la ciutadania, cosa que té conseqüències greus a tots els nivells: des de l’ansietat per l’excés d’informació fins al foment d’actituds irracionals com el rebuig a les possibles vacunes que puguin desenvolupar-se.
per Maria José Alcoriza, gerent de la Fundació Vila Casas