LA CANTONADA d’octubre és com un maig invertit, ja ve l’hivern íntim. Quines ganes de començar a cremar la tardor a la llar, d’encendre la fullaraca seca amb els seus virus, els dies infames d’aquest dos mil vint, i que la fred ens escalfi les cases, tot això.
Perquè la mar encara és calenta però el bosc d’aigua ens fa fora amb onades i vents. El mineral magnètic dels turons ens estira ja cap als boscos d’arbres, ens sedueix arterament amb colors càlids i bolets al·lucinògens, ens reclama amb un erotisme minuciós i humiliant. La terra vestida de terra ens vol agenollats a terra com cucs.
Dimarts al capvespre vaig pujar al Puig Gros. El sol ja anava baix i passava per sota les branques, s’escolava cap al cor de la terra, s’escapava pels mateixos camins que jo feia. Els bruguerars escampaven la flor més delicada del bosc, una escuma lilosa per sobre el verd viu. Alguns cirerers d’arboç havien fruitat. El camí va obrir-se, vaig aixecar la mirada i al cel s’escorria el crepuscle. Els cirerers es dessagnaven cap al sostre.
Uns altres cirerers encara estaven en flor. La llum va anar-se apagant i les campanetes blanques que penjaven d’aquests cirerers van anar transformant-se en el cascavelleig dels grills. A les fosques, els esquellerincs platejats dels grills van alentir-se molt i es van convertir en les punxades del far petit a dalt d’un arbre, una cigala de llum impotent, cada cop més violenta.
Era el far de Tossa. Tots els fars assenyalen la fi del món, i més enllà del cap de Tossa no hi havia res. Vaig girar-m’hi d’esquena i vaig baixar pel vessant cap a casa. De sota el pi mort de la Milana, vaig veure la lluminària daurada de Sant Feliu i Palamós. Al fons de tot hi havia l’altra punta d’agulla, el far de Sant Sebastià. De l’òrbita d’un far havia passat a la de l’altre. L’animal de la nit tenia un ull a la banda de la Vall d’Aro i l’altre ull a la banda de Cadiretes. La meva costa sencera, clavada amb una agulla a cada ala.
Cuques de llum intermitents connectades per sota terra, arrelades com volcans petits al cor solar del planeta. Molins de llum amb les pales glaçades, esgrima i silenci. Dues libèl·lules quietes sobrevolaven el temps. Em vaig girar cap a muntanya, les moles trencaven els diamants darrere meu, les fronteres són lluminoses però la claror era tan lluny i tan concentrada que no arribava aquí, només eren una referència. Vaig encendre la llanterna del mòbil i vaig veure a davant meu el fons nocturn i submarí del bosc, amb el corall sinuós dels troncs de suro.