La febre dels cargols
E ls cargols són els nous animals domèstics. Alguns analistes de tendències els consideren la mascota de la pandèmia. D’altres, un fenomen purament estètic. L’escriptora Patricia Highsmith tenia devoció per aquests llimacs amb closca des del dia que, comprant en una peixateria, en va veure dos d’entrellaçats i la imatge la va fascinar. En va arribar a acumular tres-cents a casa. La seva dèria la va plasmar en un dels seus relats més famosos, L’observador de cargols. Un relat grotesc d’un agent de borsa que considerava que els seus èxits professionals eren gràcies al relaxament que li provocava la contemplació d’aquests animals tan fràgils. Expliquen que Highsmith, de caràcter més aviat aspre, s’emportava els cargols dins la bossa de mà amb una fulla d’enciam a dins quan havia d’assistir a alguna festa. Si s’avorria, els treia per distreure’s i observar-los.
La febre d’adoptar cargols s’està escampant lentament. De moment, els mitjans de comunicació que se n’estan fent ressò son els de Nova York. Possiblement és una ciutat on els habitatges no permeten gaires alternatives a l’hora de tenir bèsties a casa més enllà dels ratolins i els escarabats de Manhattan, que ja venen de sèrie amb l’apartament. El juliol passat, The New York Times publicava un article de l’escriptora Rebeca Giggs on ella mateixa admetia estar cuidant una dotzena de cargols que el seu soci havia comprat per formar part d’una obra de teatre que s’havia cancel·lat per culpa del confinament. La New York Magazine, la revista quinzenal de cultura i estils de vida de la ciutat, ha publicat un article que recull les noves tendències vinculades a aquests gasteròpodes.
A Instagram s’han fet famoses les fotografies d’@aleia, una artista que retrata els seus cargols integrats en petites miniatures domèstiques i humanitzant la seva vida. L’artista Chloe Wise també ha retratat un cargol diminut més petit que un pèsol, i l’ha presentat públicament com el seu nou “amic”. La firma de joieria Sophie Buhai ha inclòs els cargols com a complement per promocionar les seves arracades. A Tik Tok es poden trobar persones, bàsicament dones, que relaten el seu dia a dia convivint amb aquests animalons domèstics. Desenes de webs inclouen ara tota mena d’aparadors d’objectes i complements per facilitar les atencions als cargols. Des de terraris i molsa fins a atraccions per lliscar. Potser el vessant més inquietant d’aquesta dèria cargolera són els que han optat per experimentar-ho a l’engròs i han adquirit exemplars africans. Cargols gegants de la mida d’un Chihuahua. Aquests fins i tot miren a càmera amb displicència i la forma del cap recorda la d’un conill. Fa angúnia veure com la immensa bavosa, més grossa que la massa d’un pa de pagès de quilo, s’arrapa a l’avantbraç de les propietàries, que els subjecten com si fossin un nadó.
Entre els avantatges de la convivència amb els cargols, els propietaris valoren que no molesten, són barats de mantenir, no suposen cap perill per als nens i, quan te’n canses, els pots abandonar sense remordiments al jardí de casa o d’un veí. Però potser el secret del seu nou èxit rau en les facilitats que posen els cargols a l’hora de ser fotografiats, que és una altra de les obsessions d’aquesta era. Els cargols s’estan convertint en els nous pastissos o cafès amb llet d’Instagram.
Estan immòbils, no fugen quan els acostes l’objectiu de la càmera i desperten certa pulsió morbosa a mig camí entre la curiositat i el fàstic.
