Damià Rodríguez: “La feina de l’artista no és donar a la gent el que vol”

L’ últim dia de vida les rastes el passaran entre el Raval de Barcelona i Terrassa. Fa una calor que tomba pels carrers grisos del centre de Barcelona, singularment buits malgrat ser ple estiu. Quedem a la gelateria Natas, que està incrustada a la llibreria La Central. La idea de rematar el gelat amb un parell de llibres em sembla, des del principi, un pla immillorable. El Damià i jo arribem alhora, uns deu minuts tard. Els companys del diari, puntuals, ja fan guàrdia a la porta del local. Ens ho explica de seguida, que avui es tallarà les rastes. I que cada dia està més convençut de viure a Terrassa i que porta un temps capficat en com canvien els gustos personals. Em sorprèn la seva estatura. Si no tinguéssim el coronavirus pul·lulant per aquí, m’hauria hagut de posar una mica de puntetes per fer-li dos petons. Porta les ungles pintades de negre, la pell de les mans i dels braços tenyida de tatuatges, i una camisa estampada que podria passar per l’uniforme de la Capricci de Sabadell (els lectors no sabadellencs hauran de fer un exercici d’imaginació). Em reconforta descobrir-hi la mateixa imatge i el mateix estil amb què es mostra a les xarxes socials.

Abans d’acabar el gelat he d’haver resolt dos dubtes que em provoquen una sensació secretament molesta a mig camí entre la ignorància i la incultura musical. El primer és què vol dir Lildami. Vull que m’ho expliqui ell, no em refio dels escrits que em pugui escopir internet. El segon, quina és la diferència entre el trap i el rap. Busco el moment adequat per plantejar-los i arriba cap al final de la conversa, després d’haver parlat dels estius de petit, de la carrera a la UPC, del seu perfeccionisme amb la música que fa i de com li rellisquen les crítiques pel català que gasta.

Enginyeria personal Lildami

Demanem dues terrines de gelat i ocupem una de les taules que queden a prop de la porta. M’explica que de petit els estius els passava de juny a setembre amb el seu germà gran a l’Escala, a casa dels avis, “fent deures i anant a la platja”, i que sempre li ha agradat menjar gelats durant tot l’any, no només quan fa calor. D’aquells anys enyora “com era de fàcil la vida” i la falta de preocupacions. No com ara, que, assegura, “tot són marrons i mogudes”. El Damià petit volia ser dibuixant i podia perdre el món de vista quan agafava llapis i colors. Potser mogut per aquella dèria infantil, va acabar estudiant enginyeria industrial. “Era l’única carrera assumible”, afirma. “Si arribo a fer enginyeria mecànica o una cosa per l’estil m’hauria mort de la depressió”. El disseny industrial li permetia, en el fons, seguir dibuixant. També la feina a la Seat, on va treballar durant més d’un any un cop llicenciat, tenia una part creativa, però no prou. Un corrent de fons l’allunyava de l’automoció fins i tot abans de ser-ne conscient. A més de dibuixar, de petit i d’adolescent, el Damià escoltava rap i jugava a rapejar. El resultat de les gravacions que es feia ell mateix a casa “sonava fatal”, però no podia deixar de fer-ho. A base d’insistir-hi, va aconseguir donar cara i ulls almenys a tres cançons noves cada any abans d’atrevir-se amb el primer videoclip dirigit, enregistrat i editat per ell mateix. “Ho veig ara i em sembla cutríssim, però, en realitat, per l’edat que tenia no estava tan mal ”. De tota aquella experimentació en va anar extraient les bases del que després li permetria viure de la música: l’autoedició, l’aprenentatge constant. “Quan vaig veure que la vida pirata funcionava, vaig deixar la feina i vaig dir: «Anem a jugar!»”. Tot i l’entusiasme per l’aventura, el primer any va ser “una odissea”. Les cançons de Lildami a YouTube començaven a acumular visualitzacions i seguidors, però no n’hi havia prou. Durant anys, “treia una cançó i no passava res, ningú l’escoltava”. Una lliçó que procura tenir present ara, que arrossega milers de seguidors i que qualsevol podria convenir que és un artista d’èxit. “L’èxit és poder dedicar-me a això i que la gent vibri amb la música que faig”. Han fet falta vuit anys per arribar al punt en què es troba ara, en què pot viure de la música i mantenir un equip minúscul de tècnics, productors i la Mariona, la cantant que l’acompanya en les veus i els directes. “Els dos últims anys han sigut bons”, confessa. Els més de dos milions de reproduccions a YouTube, les actuacions en festivals de referència, com el Cruïlla, i la col·laboració amb grans actors com TV3 (la cançó de l’estiu del 2019, Anorac, és seva) en donen fe.

Fans a primària

Inesperadament per a ell, les lletres de Flors mentre visqui connecten per via directa amb el públic infantil. Arrossega una massa creixent de seguidors d’entre 8 i 12 anys, entusiasmats amb la història un pèl melancòlica de Pau Gasol o amb l’hormonada Sempre estiu i la seva tornada encomanadissa. Somriu, quan hi pensa, i confessa que no s’esperava que tindria seguidors “tan petits”. Ell mateix se’n feia creus, a l’escenari del festival Petits Camaleons del 2019, quan veia famílies senceres corejant el crit “una bala al cel”. I, tot i l’ensurt inicial, ara pot dir que n’està orgullós. “És bo que la xavalada escolti música, crec que hi ha coses que els serviran”. El terrassenc defensa que la seva és una música honesta, que parla d’històries quotidianes, amb referents propers a la gent amb qui pot connectar. “No explico cap pel·li, sinó la vida d’un xaval normal, no gaire diferent de la de la gent que m’escolta”.

Lildami no fa rap polític i tampoc en consumeix. “És molt fàcil cagar-la, aquí”, avisa. Es nega a posicionar-se políticament amb les cançons, perquè no li agrada “fotre la xapa” i perquè sospita que “diria coses de les quals seria fàcil penedir-se al cap de dos anys”. Tanmateix, tot és polític. També les expressions artístiques. I el fet que Lildami faci música en català té una intenció. Les pedrades que rep a les xarxes socials per utilitzar imparabla, lo o pollo el deixen impertorbable. “El que digui algú que no conec a Twitter acostuma a relliscar-me bastant”. L’han acusat de destrossar el català, però ell fa com si sentís ploure i recorda als ofesos lingüístics que probablement els seus fills estan escoltant rap en català gràcies a ell. Lildami defensa que cadascú ha de fer l’activisme que “més li ressoni” i ell prefereix fer lletres que animin la gent jove a estudiar o a conèixer i acceptar les diferents maneres d’estimar, combinades amb temes que simplement ajuden a “ballar i fer el ruc i a no pensar en res”.

Resulta que no hi ha cap diferència entre el rap i el trap. Almenys no en l’univers Lildami. Assegura que, més enllà d’alguna qüestió tècnica, “no és un debat que tingui sentit el 2020”. Com tampoc troba explicació a la creença que el rap/trap és un estil que beu i alimenta la cultura de la violència i les drogues. Creu que això és més aviat un clixé, un argument banal que permet mantenir les distàncies de certs crítics o part del públic respecte a un estil que no entenen.

Flipat

Està treballant en el disc nou. Té tota la pressió al damunt i la gestiona amb esportivitat: “Només puc dir que sortirà a principis del 2021”. L’èxit de Flors mentre visqui -“Va ser una aposta arriscada”-és innegable. D’aquí venen les voltes que dona a això dels gustos personals. Ara li agraden i pensa coses diferents de fa tres anys, i tem que el públic esperi trobar en el nou treball el mateix que en l’anterior. “És normal que la música que faig evolucioni”, diu, i sona gairebé a excusa per autoconvèncer-se. L’objectiu del nou treball és “forçar els límits” que tenia Flors mentre visqui i espolsar-se tot allò que pugui fer olor de “tendència”. Creu en ell, està convençut que “pot fer de tot” amb la música i “amb tota la humilitat” està disposat a buscar constantment el seu propi so. “La feina de l’artista no és donar a la gent el que vol, sinó el que necessita i potser no ho sap”.

Lildami és la conjunció mil·lennial de little i Dami, el diminitiu amb què tothom s’ha adreçat sempre al Damià Rodríguez. Assegura que no hi ha fronteres entre Lildami, Dami i Damià, i que és alliberador “poder ser tu mateix les 24 hores”, però que li vindria de gust esborrar-se el lil perquè li genera “massa estigma”. Tota la conversa sobre la seva feina transpira una intensa autocrítica. “Quan fem el gelat d’aquí dos anys, estaré rajant del que faig ara”, assegura.