Felicitats, Monzó
Sí, felicitats, Monzó. “Monzó”, i no pas “Quim”, perquè no ens hem anomenat mai pel nom, nosaltres. Sempre pel cognom. M’alegra molt que t’hagin donat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i em fa riure pensar en el trasbals que deus tenir al damunt. No podem fer copes, perquè ja no beus. O potser és una cosa que dius per no haver de quedar, i, d’amagat, encara et fots aquelles ampolles tan boniques, com de l’Oest, de Tullamore Dew. (¿Has vist aquestes comes que he posat, abans i després de la i? Espero que les aprovis. Te les dedico en senyal de vassallatge.)
Passa una cosa, amb la literatura en llengua catalana, que no passa a tot arreu i que t’hem d’agrair a tu. En llengua catalana, a Catalunya, a diferència del que passa, per exemple, en llengua castellana, a Espanya, o en llengua francesa, a França, els contes per a adults es llegeixen molt. Surten a les llistes de més venuts. Hi ha un premi, de contes -que també atorga Òmnium-, que té prestigi i vendes. Això ho devem a una cadena d’autors, boníssims a la vegada que popularíssims, entre els quals hi ets tu: Calders, Rodoreda, Monzó. Aquests tres, juntament, per a mi, amb Dorothy Parker, amb Raymond Carver, amb John Cheever, amb Alice Munro, Anton Txékhov i Charles Bukowski, sou els millors del món. De tots vosaltres en recordo el primer dia del primer llibre. El dia que feia.
Et vaig veure aquest dimecres a la tele, parlant amb la Melero, amb aquell teu posat seriós de qui ha de reflexionar abans de contestar cada pregunta. Em va semblar que et queia molt bé, ella, i això també em va posar contenta. Vas parlar de Jordi Cuixart, que és qui t’hauria de donar el premi en persona, però que és a la presó. Vas parlar de la “injustícia espanyola”. I al bar on em mirava el programa tothom t’escoltava i feia que sí amb el cap. Si no t’han prohibit els fregits hauríem d’anar a fer uns calamars a La Esquinica. No sé si encara existeix.