Era per fer-te un favor

Rebecca Solnit és una escriptora i historiadora nord-americana. Ha escrit llibres sobre medi ambient, art, política i història cultural. També és una activista pels drets humans i contra el canvi climàtic. Col·labora habitualment amb Harper’s Magazine i el diari The Guardian. Ha rebut premis, beques, el reconeixement de la crítica i els honors de diverses universitats. La Reader Magazine la va definir com “una de les vint-i-cinc visionàries que estan canviant el món”.

L’estiu del 2003 Solnit va assistir amb una amiga a una festa particular celebrada en un luxós xalet d’Aspen. El ric amfitrió es va interessar per ella: “M’han dit que has escrit algun llibre... De què van?” Solnit li va respondre que l’últim es titulava River of shadows: Eadweard Muybridge and the technological Wild West, sobre l’anihilació del temps i l’espai i la industrialització de la vida de cada dia. L’home la va tallar: “¿I ja has sentit a parlar del llibre tan important sobre Muybridge que ha sortit aquest any?” De seguida l’amfitrió ja li va aconsellar que se’l llegís si volia saber més sobre aquell tema. L’amiga de Solnit va ser més ràpida de reflexos. Li va haver de repetir tres o quatre vegades: “És el seu llibre!” Finalment, l’home es va adonar que la dona força més jove que ell a qui estava adoctrinant era l’autora del llibre “tan important”. I Solnit va comprovar que aquell arrogant només s’havia llegit la ressenya que el New York Times Book Review n’havia publicat feia unes setmanes.

Arran d’aquesta anècdota, Solnit va publicar Men explain things to me (en català Els homes m’expliquen coses, Angle Editorial) i va popularitzar el terme mansplaining. El mansplaining es produeix quan els homes, de manera injustificada i no sol·licitada, expliquen amb condescendència coses a les dones perquè, amb independència del que sàpiguen elles, donen per descomptat que ells en saben més. És la famosa actitud paternalista que pretén salvar les indefenses dones de la seva ignorància permanent. Els homes m’expliquen coses és un excel·lent assaig sobre el feminisme que aporta dades precises i rellevants sobre la desigualtat entre homes i dones.

La setmana passada, després d’aparcar el cotxe en un xamfrà del carrer Urgell de Barcelona, vaig pensar (una vegada més) en Solnit. Mentre tirava les monedes al tòtem de la zona blava, un home assegut a la terrassa d’un bar em deixa anar: “Estàs llençant els diners...” Davant la meva mirada atònita em va ampliar el discurs: “Amb cinc cèntims n’hi ha prou i aparques tot el dia. Si per casualitat et posen multa, l’anul·les amb quatre euros i ja està”. Sense gaire interès per donar-li explicacions sobre l’apassionant món de la zona blava em vaig limitar a un tímid “Això no va així”. Tot assenyalant-me el seu vehicle va insistir: “T’ho dic jo, que vaig tot el dia amunt i avall amb la furgoneta”. Estava mal aparcada en doble fila, abonyegada per tots costats, sense parafangs. Mentre caminava Urgell amunt, em va cridar amb fatxenderia: “Era per fer-te un favor! Tu mateixa! Et deuen sobrar els calés!” Vaig prémer fort les mandíbules per contenir les ganes d’insultar-lo. M’estava cridant l’únic llestet de la ciutat en possessió del suposat secret per burlar el sistema de pagament. El seu mètode, certament, només podia provenir d’un ésser viu d’una intel·ligència molt superior a la mitjana.

I vaig pensar que si hagués portat el llibre de Rebecca Solnit a sobre, l’hi hagués fotut pel cap. Perquè esperar que se’l llegís seria demanar massa.