Billy el constitucionalista

El dia 18 de setembre del 2013 la jutgessa argentina María Servini va dictar una ordre internacional de recerca i captura contra l'expolicia espanyol multicondecorat Antonio González Pacheco (1946-2020), conegut com Billy el Niño, per diversos delictes de tortures comesos a començaments de la dècada del 1970. L'Audiencia Nacional, però, en va rebutjar l'extradició tot al·legant que els suposats delictes ja havien prescrit. El govern del PP es va negar igualment a retirar-li les condecoracions -algunes de les quals implicaven una remuneració addicional a la seva pensió- malgrat que l'ordre de Servini feia referència a acusacions gravíssimes. Tot plegat pot semblar una disfunció del sistema malgrat que, en realitat, el cor del sistema es basa justament en assumir aquesta disfunció i moltes altres de la mateixa índole amb normalitat. El ben o mal anomenat règim del 78 no és res més que això. El dia 4 de gener del 1977 va ser dissolt el Tribunal de Orden Público franquista, una de les eines bàsiques de la dictadura per atorgar una aparença de legalitat a la repressió sistemàtica. I el mateix dia 4 de gener del 1977, en el mateix edifici i amb els mateixos funcionaris, es va fundar l'actual Audiencia Nacional, la mateixa que fa set anys va rebutjar l'extradició de Billy el Niño.

El sol fet de considerar que el sinistre Tribunal de Orden Público i l'actual Audiencia Nacional són realitats desconnectades, coses que no tenen res a veure, fa riure. En tot cas, el cor del sistema batega a partir d'aquesta ficció. És probable que el torturador González Pacheco no votés a favor de la Constitució del 78. Tampoc ho va fer el líder del PP José María Aznar, segons el seu propi testimoni ("Tal y como está redactada la Constitución, los españoles no sabemos si [...] va a deslizarse por peligrosas pendientes estatificadoras y socializantes”. “La abstención”, La Nueva Rioja, 23-2-1979). Un individu d'aquestes característiques havia de ser contrari, per força, a molts articles de la carta magna, com ara mateix ho és Vox en relació a l'estat de les autonomies, i a altres punts concrets que modificaven l'statu quo derivat del cop d'estat militar del 1936. Vull dir, en definitiva, que malgrat la més que probable manca de sintonia de González Pacheco amb la legislació vigent, ell, justament ell, n'ha estat un dels més grans beneficiaris, i fins al darrer minut de la seva vida. Altres persones que sí que van defensar realment les llibertats, en canvi, han acabat, en el millor dels casos, a l'abocador de la història. En el pitjor, segueixen colgats de terra a la vora d'una carretera o de la tanca d'un cementiri.

Des d'una perspectiva prudentment miop, el cas de Billy el Niño sembla comprometre només aquells que li van acabar donant empara legal malgrat l'ordre de recerca i captura internacional de Servini. Si som una mica honestos, però, hauríem d'acabar admetent que el cas d'aquest personatge que va fer coses espantoses (el relat de Lidia Falcón, per exemple, és esgarrifós) no només no suposa cap contradicció per a l'ordre constitucional vigent, sinó que d'alguna manera el legitima. Ja sé que molta gent no estarà d'acord amb aquesta perspectiva, però resulta que el sistema es basa en l'assumpció d'una enorme, monstruosa contradicció històrica basada en el fet que el rei emèrit Joan Carles I va ser alhora el successor de Franco "a título de rey" i el gran artífex de la democràcia espanyola. Com deien els vells escolàstics, ex contradictione quodlibet, és a dir: a partir d'una contradicció se'n pot derivar qualsevol cosa. I aquí la tenim... L'altre dia va ser el cas Billy el Niño i d'aquí una setmana ensopegarem amb algun altre de semblant. O pitjor.

M'agradaria subratllar que tot plegat no és culpa de la literalitat de la Constitució espanyola, d'aquest article o d'aquell altre. No, el problema real rau en la precarietat dels seus fonaments històrics, en el seu caràcter fictici, en l'aura d'irrealitat que va acompanyar la seva redacció i posterior desplegament. Fa 43 anys, el 1977, calia fer veure, suposo que contenint el riure, que el Tribunal de Orden Público i l'Audiencia Nacional eren coses diferents. Amb el pas del temps hem acabat oblidant que allò només era un acudit dolent. És per això que avui se'ns fa tan estrany que un tipus com aquest morís cobert de medalles com si fos un heroi. Tot és terriblement coherent, però. Quan apareguin altres proves documentals sobre els negocis del rei emèrit i no torni a passar res, aquesta coherència serà quasi perfecta. Els constitucionalistes haurien de fer llavors una reflexió profunda, crec.