Docilitat i rebequeria

Crec que, en general, les persones som conscients d'estar travessant, a nivell planetari, un pedregar de proporcions insòlites. Penso igualment que, tret d'algú molt desinformat, tothom sap que les conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia són i seran importants. M'agradaria creure, fins i tot, que aquesta explicable preocupació no està portant al catastrofisme i a la histèria, com sí que ha passat amb alguns neguits col·lectius recents que, de cop i volta, semblen haver perdut tot l'interès. Pel carrer, darrere de les mascaretes, pressento inquietuds relacionades amb la pèrdua de la feina o amb la salut d'un familiar o d'un amic, però en cap cas veig fileres de gent amb aspecte de voler tallar-se les venes de manera imminent. Tenint en compte la magnitud del que estem vivint, aquesta relativa flegma i contenció potser no estava prevista. Les pel·lícules catastrofistes que tant agraden ens mostraven societats volubles, magmàtiques, incapaces de comportar-se d'una manera raonable davant de certes situacions. Doncs mirin, no ha estat així, i considero que cal celebrar-ho. Excepcions a banda, les societats del primer quart del segle XXI semblen tenir una mica més de seny que aquelles patètiques masses de les dècades del 1920 i 1930, sempre disposades a fer algun disbarat en nom de les martingales ideològiques que llavors estaven de moda.

Fa ja uns quants anys, el 2007, vaig mantenir una llarguíssima conversa al CCCB amb el filòsof italià Gianni Vattimo que posteriorment va ser publicada a la revista VIA, dirigida llavors per Miquel Calsina. Referint-se a la confusió ambiental que presideix el nostre món, Vattimo va dir una cosa que em va semblar especialment encertada: de vegades no tenim en compte els avantatges de la cridòria massiva, del caos universal d'opinions. Avui –va afegir– Hitler seria un friqui més dient disbarats a internet, com altres milers de guillats d'arreu del món. Entre personatges que afirmen haver estat abduïts pels marcians i d'altres que diuen que la Terra és plana, a Hitler quasi no se'l sentiria, o bé només tindria un grup d'amiguets al Facebook. L'afirmació és sens dubte matisable però, en el fons del fons, s'ajusta a la realitat. Tot i la inacabable col·lecció de defectes que ens caracteritza, certes respostes col·lectives semblen avui impensables si més no a Europa (en altres contextos culturals no gosaria posar la mà al foc)

Fins aquí, una visió vagament optimista. Massa optimista i tot, potser... Gratem una mica més la superfície, doncs. Al març ens van dir que ens tanquéssim amb pany i clau i ho vam fer. Ens diuen ara que portem mascareta a tot arreu, i obeïm sense cap mena de rèplica. Etcètera. Docilitat acrítica? No ho sé. Després hi ha els altres que sostenen que de mascareta ni parlar-ne perquè tot és una conspiració o una paranoia sense fonaments. Rebequeria imbècil? Tampoc no ho sé. En canvi, sí que hi ha una cosa de la qual estic segur: ni aquesta docilitat quasi infantil, ni tampoc aquesta rebequeria d'adolescent malcriat, poden ser considerades valors als quals ha d'aspirar una societat. Un adult responsable ha d'obeir les normes en nom del bé comú, però això no significa que no pugui ser crític –o, si cal, molt crític– amb els qui les imposen, sempre que, òbviament, hi hagi una justificació raonable per fer-ho. I a l'inrevés: només algú molt immadur, i/o molt irresponsable, pot pretendre que la desobediència és un bé en si mateix.

Entre la docilitat no meditada i la rebequeria banal i sistemàtica existeix una gamma immensa de matisos, però. Potser el més oblidat i desacreditat és el sentit del deure. No es tracta de posar-me la mascareta "perquè m'hi obliguen" ni tampoc de no posar-me-la perquè em considero el centre de l'univers, sinó de fer-ho –o de no fer-ho– perquè aquest és el meu deure com a ciutadà. I ara –disculpin les molèsties– em posaré kantià. Una enunciació informal de l'imperatiu categòric podria ser la següent: actua de tal manera que la teva acció pugui esdevenir norma universal. La docilitat acrítica porta a una falsa bassa d'oli que, un bon dia, vessa violentament. La rebequeria sistemàtica, el "no" per defecte, com si fos un ressort mental, mena a societats igualment cretinitzades que creuen que pixar al carrer és una forma de llibertat, gairebé un dret civil.

Al meu entendre, ni la docilitat ni la rebequeria ens interessen. El valor central, la gran referència, hauria de girar entorn de la noció de responsabilitat. Llàstima que la musiqueta de fons del mainstream políticament correcte insisteix, en uns termes o en uns altres, que la culpa sempre és de la societat.