L'escandalisme, nova ideologia

FilòsofQuan Alexis de Tocqueville (1805-1859) arriba als Estats Units l'any 1831 amb l'encàrrec del govern francès de redactar un informe sobre el seu sistema penitenciari, passen immediatament dues coses. La primera és que deixa l'encàrrec en un segon pla i acaba convertint-lo en un treball insignificant i sense gaire gràcia que es publicarà el 1832. La segona i més important és que comença a prendre notes per a un llibre que, al meu entendre, és un dels més importants i influents del segle XIX: 'La democràcia a Amèrica'. Un dels fets que criden més l'atenció de Tocqueville és que la premsa americana, a diferència de la francesa de l'època, no és gens dòcil. Des de la perspectiva liberal, la funció del periodisme és la de fer de contrapès. Els poderosos tenen el lleig costum d'abusar dels més febles, o d'aixecar-los la camisa, i la premsa de les democràcies liberals serveix per informar objectivament, i equilibrar així la disparitat de forces. Tot plegat no és socialment innocu, per descomptat, i això és el que ens permet parlar de 'quart poder' en el sentit literal de la paraula. Sigui quart, cinquè o sisè, convé no oblidar que estem parlant de poder.

Fins aquí, tot sembla perfecte: un ecosistema que s'ajusta com un guant a la naturalesa de la democràcia representativa. S'hi ajusta sempre, però? Provem de filar una mica més prim. Hem dit que la funció prioritària i innegociable del periodisme professional –si més no en un context de normalitat– és informar. És obvi que l'exercici honest d'aquesta funció implica, en algunes ocasions, fer públiques determinades dades que encaixen en la categoria d'allò que anomenem 'escàndol'. Tenint en compte això, ¿quina és la disfunció que avui sol produir-se amb més freqüència? Segurament, confondre les conseqüències col·laterals –l'escàndol– amb el mateix objectiu primordial del periodisme –la informació veraç–. Malament rai. Encara que pugui semblar una qüestió de matisos, això ho canvia tot i, per descomptat, desnaturalitza greument la funció del periodisme professional (insisteixo en l'adjectiu per no situar en un mateix nivell la incontinència verbal de les xarxes socials amb una activitat que requereix una formació específica). Ras i curt: no és el mateix buscar l'escàndol en si mateix que ensopegar-hi –o no– en fer una investigació amb finalitats informatives.

De la disfunció que comentem en direm 'escandalisme'. De disfuncions n'hi ha de tota mena i estan molt ben repartides, però és força estrany que s'acabin transformant en una mena d'ideologia (és a dir, en uns eixos conceptuals que guien i configuren la nostra percepció de la realitat). L'escandalisme és avui un ideari al mateix nivell que la socialdemocràcia o el liberalisme, en la mesura que condiciona les nostres afinitats o aversions polítiques. A l'hora de votar, l'escandalista no té en compte, per exemple, la línia divisòria entre persones intel·ligents i preparades i d'altres que són ineptes i incultes. No. La seva divisió de la realitat política es basa a assumir uns fets que, en realitat, desconeix. Algú li ha indicat què ha de considerar, i què no, escandalós. L'escandalista transforma així el periodista en algú que ja no l'informa amb rigor professional, sinó que s'autoerigeix en un àrbitre moral que determina què és el 'bé' i què és el 'mal', inapel·lablement.

Tot plegat té conseqüències, evidentment, i no són per força bones. Kennedy o Churchill, Mitterrand o Helmut Kohl, així com la immensa majoria de polítics rellevants del segle XX, no haurien estat avui homologats des d'una perspectiva escandalista. A mig camí entre la moralina i la mandra intel·lectual, l'escandalisme fomenta un tipus de personatge pla que sempre diu coses previsibles i que, en general, no actua per por de prendre mal. Atemorit per un comentari negatiu als diaris, poruc del que diguin o deixin de dir al Twitter, el candidat d'ideologia escandalista només parla en llenguatge politicà, sense dir mai res substancial, i l'únic que es llegeix són els resums de premsa que li preparen. Per por de l'escàndol, se'l tria sempre com un mal menor. Si és un perfecte inútil però 'està net', ja val. Sap que l'observaran amb microscopis i telescopis, i que poden arribar a fer públic, per exemple, que un dia no es va acabar els macarrons del menjador escolar quan feia P5, "i va dilapidar així els diners destinats a l'ensenyament públic". I no només això: una vegada, durant unes colònies d'estiu, van sentir que feia un comentari sexista sobre una monitora. Per al votant d'ideologia escandalista, ja no val.