L'Estat respira tranquil

La notícia d'una possible repetició de l'esperit del 27 d'octubre de 2017 en forma de nou partit polític ha generat un visible alleugeriment en el govern de Pedro Sánchez. Ara ja respiren tranquils: no hi ha cap perill real a l'horitzó. Amb les restes de CiU dividides –de fet, desarticulades– l'únic núvol fosc potencial per als interessos de l'Estat seria una victòria clara d'ERC, és a dir, de l'independentisme amb possibilitats de fer política més enllà de la rutinària roda de hàmster de les performances mediàtiques, mobilitzacions, etc. L'enèsima versió del laportisme, o carreterisme, o lopeztenisme, o com en vulguem dir, refà de nou el mateix discurs abrandat i alhora completament inofensiu. Són poc més de 100.000 persones (102.921 són els vots que va obtenir l’expresident del Barça en els comicis al Parlament de Catalunya de 2010). El fet que una part considerable estigui formada avui –i ho dic amb tot el respecte– per jubilats hiperactius tant a les xarxes com als comentaris dels diaris digitals crea una imatge il·lusòria del seu volum numèric real.

A banda d'aquestes 100.000 persones assegurades, n'hi ha d'altres, moltes, que provenen de l'antiga Convergència, i també una xifra més que considerable d'ERC (aquest transvasament mutu de vots, que suma zero, és una de les coses més interessants que han passat en els darrers temps). De joves se'n veuen ben pocs. És probable que l'independentisme torni a aplegar, en el seu conjunt, més de dos milions de vots, però jo no hi posaria la mà al foc. També és probable, tanmateix, que aquesta tardor no sigui possible un Govern com l'actual: l'estratègia d'ERC és la que és, mentre que la de les diferents faccions sorgides de la descomposició de CiU simplement no existeix.

Sigui com sigui, l'Estat respira tranquil: en una estratègia de confrontació té, per raons òbvies, totes les de guanyar. Més encara en una Europa que, en relació al conflicte entre Catalunya i Espanya, primer va mostrar una actitud atenta i amb un punt de preocupació, però més endavant va prendre partit obertament, sense subterfugis, pels interessos del Regne d'Espanya. I si algú en té algun dubte que recordi on és ara Borrell, probablement el personatge que més es va significar contra l'independentisme català. En una estratègia de caràcter polític, en canvi, les coses no es poden tancar sense més ni més fent ús de la repressió, que la lògica de confrontació, per definició, inevitablement, justifica. A banda d'això, una estratègia de confrontació tan asimètrica no permet, com ja hem vist aquests anys, cap possibilitat de victòria, per mínima que sigui, a l'adversari més petit. Els combats de boxa sempre són en funció del pes dels contrincants. Si tu peses 90 quilos, doncs, estaràs entusiàsticament a favor de confrontar els pesos pesants amb els pesos mosca, que només en fan 50, de quilos. És per això, insisteixo, que l'estat espanyol ja respira tranquil: als seus 90 quilos hi sumaran, de propina, els de la Unió Europea i els seus abundosos sacsonets.

És ara quan surt la història de David i Goliat (no fa gaire, un tertulià radiofònic s'hi va referir com una "paràbola evangèlica": malament rai). Aquest relat és molt edificant, però no podem fer abstracció que David brandava una fona. Sense ella no tenia absolutament res a pelar. En aquest país nostre vam decidir ja fa molts anys que de fones, o dels seus equivalents moderns, no en volíem saber res. És una decisió que ens dignifica com a poble, més enllà de la política. Aquí prefereixo no moure'm del llenguatge metafòric: el tema de la violència, sigui del tipus que sigui i vingui d'on vingui, em provoca angúnia. En tot cas, un cop feta aquesta noble renúncia col·lectiva, l'única confrontació possible només pot ser, en el millor dels casos, simbòlica; i en el pitjor, una enganyifa per mantenir sedada la gent de cor senzill amb truculències conceptuals.

Hi ha una altra via, però. És deslluïda, tortuosa i sovint porta al fracàs. És la política. En aquest context, l'alternativa és el populisme messiànic, més vell que l'anar a peu. La política implica fer coses i, per tant, equivocar-se. La lògica d'aquest tipus de populisme és justament la contrària: si no fas res, no prendràs mal. Ja els deia la setmana passada que tot això no va d'unilateralisme o bilateralisme: només són etiquetes per enredar el personal. El dilema real és un altre força més complicat. Mentrestant a Madrid riuen, i amb raó. El màxim esforç que hauran de fer és no retransmetre per la tele –no ho han fet mai– les manis que aquí s'organitzin amb aquella il·lusió.