Generacions i excuses

Vaig tenir la sort de ser un nen en l'època més ridícula i pretensiosa del segle XX, la dècada del 1970. Contemplar amb la mirada encuriosida i neta d'un infant aquells empaperats extravagants, les notícies sobre els ovnis o les coreografies histèriques dels programes televisius del franquisme moribund, fou un veritable luxe. Quan va morir el general Franco, jo tenia 11 anys (soc del 64). Si hagués nascut simplement una dècada abans, haurien estat 21. I una dècada i mitja, 26; però la cosa no va de xifres rodones ni quadrades. Tot plegat vol dir algunes coses en relació a les expectatives generacionals. Comencem per la primera.

Cap al 1975, amb 20 o 21 anys, un tenia la possibilitat d'exhibir el seu pedigrí antifranquista (en el cas d'un marrec com servidor, en canvi, això no era creïble). Bé, com que tampoc venia d'un pam, un podia condimentar una mica la història i esdevenir un resistent contra la dictadura i –no siguem tiquis-miquis– també un artífex de la Transició. Una persona així –i l'exemple no és figurat– podria haver-se jubilat el 2015 com a catedràtic d'universitat... sense ni tan sols haver cursat realment una carrera! Ens referim als aprovats polítics dels 70. Després vingué la màgica transubstanciació dels penenes, o professors no numeraris, en funcionaris; i finalment, per obra i gràcia de l'endogàmia de la universitat pública –eufemisme per bandejar el lleig terme prevaricació–, la càtedra. Et, après moi, le déluge...

Sí, tot el que s'ha dit sobre la Generació Tap és essencialment cert. Però ara arriba la notícia dolenta, en la qual no ens esplaiarem perquè tampoc es tracta de ser cruels. Haver tingut una determinada edat en un determinat moment implica haver estat l'autor de poemaris indigeribles, de catecismes ideològics ruboritzadors, de pel·lícules patètiques. Implica haver fet edificis horribles plens de rajoletes que, encara avui, cauen al cap dels vianants. Continuem? Crec que no cal.

Després hi ha els qui teníem 18, o 20, o 23 anys, quan s'acaba la Transició aquell octubre del 1982. Comencen a manar els socialistes en un país que provenia del món obscur sorgit del cop d'estat del 18 de juliol del 1936. Hi ha qui hi percep un canvi històric, malgrat tenir un cap d'Estat, un aparell judicial, un exèrcit i una policia provinents, sense complexos, del franquisme. Hi ha qui s'adapta a aquell nou ecosistema de caire clientelar i profundament corrupte, basat en sobredimensionar l'oferta pública de treball (en algunes zones del sud d'Espanya encara representa avui una quarta part de l'ocupació real). Hi ha qui no s'hi adapta tan bé i passa a formar part de les legions d'heroïnòmans que a començaments de la dècada del 1990 aniran morint de sida l'un darrere l'altre (n'hi ha uns altres que ja havien mort de sobredosi als vuitanta en algun lavabo sòrdid). Aquesta és, suposadament, la meva generació. Considero que, si més no col·lectivament, no té cap interès ni res rellevant a aportar. Res. Em resultaria molt fàcil carregar-li el mort a la ben o mal anomenada Generació Tap, però crec que a partir dels 18 anys tots som responsables de la nostra pròpia cara. Aquí, d'excuses, les justes.

Després hi ha el personal que cap al 2002, o el 2003, o el 2004, tenia 18, o 20, o 22 anys. Parlem dels nascuts cap al 1982, o el 1983, o el 1984... No ve pas d'un any amunt o avall: això no és com l'horòscop xinès. Llavors ja no quedava ni rastre de Franco ni de l'heroïna dels vuitanta. És la generació més ben preparada de la... istòria (fa mal a la vista, ja ho sé). Saben anglès, però no tenen grans coses per explicar, potser perquè no han estat exactament formats, sinó més aviat homologats dins de la fantasia progre anomenada LOGSE. En sortir de l'ou contemplen un món de tons daurats on l'especulació borsària i immobiliària són rutilants, on el preu d'un entresòl pestilent que dona a un celobert puja cada setmana que passa. Gràcies als papis boomer la vida sembla fàcil i, en conseqüència, molts decideixen fer-se el mort cursant màsters. Però llavors arriba la crisi de 2008. Pam.

Les reflexions generacionals –totes, sense excepcions– no són res més que un sistema articulat d'excuses i subterfugis. La vida l'edifica un mateix quan, posem per cas, cobra 1.200 euros al mes i signa una hipoteca mensual que puja a 1.201. Les excuses generacionals són un il·lusori mecanisme d'autoexculpació, i fins i tot de redempció. Només hi ha persones concretes que prenen decisions concretes. Com va dir aquell gran filòsof gallec, "els catalans fem coses", i la resta del món també. Es tracta d'assumir-les, doncs. O potser no, pel que veig...