Ocurrències balcàniques
Imaginem que el govern de la Generalitat hagués fet públic un increment de dos punts de l'IRPF per a les persones que pateixen estrabisme; o, tant és, una exempció del 10% d'IVA per als calbs. Tindrien algun sentit, aquestes dues pocasoltades? En el context actual, sí. Moltíssim. Voldria dir guanyar 48 hores més, pel cap baix, a l'hora de simular moviment: declaracions i contradeclaracions, entrevistes, aclariments, desmentiments, tertúlies, articles com aquest, etc. Amb una mica de sort, la cosa es podria allargar fins a les 72 hores. L'ocurrència de l'anomenada "via eslovena" respon, en part, a aquesta no-lògica, embolcallada per l'infal·lible escut protector de la "situació excepcional". Cal fer veure que la cosa es belluga!
El límit argumental de l'independentisme eren els Balcans. Heus aquí una regla no escrita que s’ha respectat al llarg de dècades. Hom podia parlar del Quebec, d'Escòcia, de Flandes i d'algun altre lloc més exòtic. Pers raons òbvies, els Balcans no només no sortien a la conversa, sinó que fins i tot es feia un esforç dialèctic addicional perquè ni tan sols fossin esmentats. Doncs aquí els tenim. En la mesura que l'argument no té cap altra finalitat que la que acabem d'esmentar, tanmateix, l'ocurrència ha estat un veritable èxit. Per a la propera, i tenint en compte les festes que s'acosten, aconsello un debat sobre la conveniència de deixar de clavar-li garrotades al tió de Nadal i substituir-les per una minimanifestació pacífica de caràcter domèstic. En nom “de la vida” (?), com es fa últimament.
Com era previsible, l’assumpte balcànic ha servit per fer augmentar la violència imaginària que vivim en aquest país. Ni n’hi ha ni n’hi havia, de violència; però gràcies a la màgia del llenguatge, ara ja estem immersos en la fantasia d’una guerra balcànica amb morts, i franctiradors, i bombardejos. Després he llegit coses encara més esperpèntiques, tot relativitzant aquesta situació imaginària com si passés de debò. En canvi s’ha parlat poc –més aviat gens– de la impossibilitat aritmètica d’aplicar la via eslovena. En el referèndum del dia 23 de desembre del 1990, la participació va ser del 93,2% de la població. Els vots afirmatius van superar el 95% dels escrutats. Qualsevol projecció estadística en relació a Catalunya, per hiperbòlicament benèvola que sigui, no arribaria ni per casualitat a aquests resultats –que són, de fet, els que van motivar que la comunitat internacional no tingués gaires dubtes a l’hora d’assumir-los aviat–. En segon lloc, hi ha un detallet que tampoc no s'ha esmentat. Resulta que per decisió del mariscal Tito, cada república de l'antiga Iugoslàvia disposava d'un sistema de defensa propi, amb tots els ets i uts (artilleria pesant, tancs, etc.). En el cas d'Eslovènia, aquesta força armada constava de 16.000 efectius, a banda d'uns 10.000 policies. Cal tenir en compte que som davant d'un fet inusual. Vull dir que a Bèlgica, posem per cas, no hi ha un exèrcit de Valònia i un altre de Flandes, cosa que fa del tot impossible l'opció estratègica que comentem.
En què va consistir, doncs, la "via eslovena"? Al meu entendre, en tres coses que no tenen absolutament res a veure amb Catalunya. En primer lloc, la simultània descomposició de la República de Iugoslàvia i de la URSS facilitava, per raons òbvies, una temptativa secessionista. Només quatre o cinc anys abans resulta impensable que la independència s'hagués pogut materialitzar. En segon lloc, un enorme consens que no va necessitar ni campanyes ni desplegaments simbòlics, com ho explicava el Vicenç Villatoro, que va viure de primera mà aquells fets. La pràctica totalitat dels eslovens tenien clar cap on volien anar. En tercer lloc, l'existència d'un exèrcit propi, en aparença petit però en realitat proporcional a la mida del país (Eslovènia té 20.273 km2 i dos milions d'habitants; Catalunya en té 31.875 i està poblada per 7,5 milions de persones), que permetia aturar militarment l'embranzida dels serbis, com així va ser.
En aquest punt, m'agradaria discrepar cordialment del meu amic Salvador Cardús. Ahir es referia a una suposada "reacció histèrica de l’unionisme espanyol manipulant el sentit de l’exhortació del president Quim Torra". Voldria interpretar que la distància presa immediatament per ERC en relació a aquesta ocurrència balcànica –que els republicans van contraposar amb claredat a la via escocesa– no té res a veure amb l'unionisme espanyol. Ni el meu modest article tampoc, suposo. Ni tampoc el parer de la majoria d'independentistes que busquen solucions reals, no reiteratives teatralitzacions sentimentals.
Ferran Sáez Mateu és filòsof.
