Periodisme a l’engròs

Tot i dir, de fet, exactament el mateix, aquest article podria començar i acabar de dues maneres ben diferents. En una possible primera versió, iniciaríem el text fent-nos ressò de la gran contribució a la transparència que han dut a terme els qui han fet públics els anomenats papers de Panamà, i el clouríem amb un apunt crític sobre la presumpció d’innocència, la vulneració de la privacitat, la necessitat de contrastar dades amb rigor, etc. La segona possibilitat argumentativa consistiria a alertar sobre la difuminació de la línia que separa el periodisme d’investigació de la delació pura i dura, tot i afegint al final, però, que aquesta actitud també pot arribar a tenir conseqüències innegablement positives. Repeteixo que acabaríem explicant el mateix, però amb diferents subratllats. Doncs bé, si m’ho permeten no enfilaré cap de les dues dreceres argumentals, sinó que, amb la intenció d’analitzar la qüestió dels papers de Panamà, els explicaré per què d’aquell paper que abans li demanaven a l’ambulatori se’n deia volant.

Durant el darrer terç del segle XVIII, quan el descontentament popular cap a l’Ancien Régime ja era ben evident a França, es van editar milers de pamflets contra Lluís XVI i els seus ministres. Òbviament, s’intentava que la distribució fos fàcil, i per aquesta raó els escrits tenien la mida de la vuitena part d’un full. Se’ls anomenava feuilles volantes, fulls volants, perquè, a causa de la seva mida, era el mateix vent qui les expandia. En anglès (flyers) el sentit és el mateix. El volant de l’ambulatori prové d’aquí -no pel seu contingut, evidentment, sinó per la seva forma-. I d’aquí prové també la denominació d’octavilla, que sí que ha passat a ser sinònim de propaganda política tot i referir-se originàriament a la mera divisió d’un full de paper. Doncs bé: en constatar la influència social d’aquests paperets, que no deixaven de ser una forma de premsa popular, Edmund Burke es va referir per primer cop, l’any 1787, poc abans de la Revolució Francesa, al “quart poder”. Bé, en realitat no va parlar del “quart poder” sinó del “quart estat” (en referència als tres estaments de l’època: el nobiliari, l’eclesial i l’anomenat “tercer estat”, que englobava la burgesia i les classes populars). La transformació d’aquest “quart estat ” en “quart poder ” prové, en realitat, d’un article de Balzac publicat el 1840.

Ep: no creguin que hem deixat el Panamà de l’any 2016 per la França de finals del XVIII. No, no: parlem del mateix. La premsa, els mitjans de comunicació en general, són el quart poder. Quan es denuncia un poderós que ha perpetrat una malifeta el que s’està produint, al cap i a la fi, és una confrontació de poders: el quart contra el primer, o contra qui sigui. En tot cas, no estem parlant de Robin Hood, sinó de persones i/o empreses que també tenen els seus propis i legítims interessos, tant econòmics com d’influència política (o totes dues coses alhora, que és el més habitual).

Des de la perspectiva de la democràcia liberal la millor manera d’evitar abusos no és sobrelegislar, sinó instaurar contrapesos com el que representa la premsa. És evident, però, que això no garanteix l’equilibri ideal entre els diferents poders: a tot estirar impedeix que esdevinguin del tot impunes. ¿És bo, doncs, que coneguem el nom dels desaprensius que no contribueixen al calaix comú? És més que bo: és boníssim, i just, i necessari. Però la pregunta és una altra: ¿és bo que ho coneguem d’aquesta manera? Aquí la cosa ja no està tan clara, potser gens, i ens porta, per raons més que justificades, cap a l’esfera de l’ètica. De la mateixa manera que el primer poder -l’executiu- pot cometre abusos per la via de la contractació arbitrària, o el tercer -el judicial- ho pot fer prevaricant, el quart pot abusar de les seves atribucions tant en la manera d’obtenir informació com d’expandir-la. Amb el que de moment coneixem sobre l’afer, resulta materialment impossible que s’hagin pogut contrastar les dades de tantíssims quilos de papers panamenys.

Per si algú encara no ho sap, no hi ha res d’il·legal ni d’immoral en l’obertura d’un compte a Panamà, o a Andorra: el que és il·legal, immoral i reprovable és evadir impostos, blanquejar capitals, etc. En conseqüència, fer pública una llista així pot resultar lesiu per a moltes persones honestes. I també pot ser negatiu per a la mateixa credibilitat del periodisme: d’aquí a tornar a editar paperets voladors -avui en versió Twitter- en comptes de fer premsa, ràdio i televisió amb criteris rigorosament professionals només hi ha un pas.