Samba i tetes de plàstic
Tinc diverses tàctiques per no avorrir-me quan surto de nit: beure, ballar com una posseïda, dormir sobre un altaveu o, amb una mica de sort, lligar. Al Brasil n'he descobert una altra: identificar noies amb els pits operats. Pot semblar ordinari, però no exagero quan dic que vaig comptar-ne com a mínim una trentena a la festa que la discoteca londinenca Ministry of Sound va celebrar a São Paulo .
Entre elles hi havia l' Erika Santana , una brasilera rossa, d'ulls blaus, executiva de màrqueting a la Danone. L'Erika, que té uns trenta anys, duia un vestit ajustat que ressaltava el seu escot generós i un cul arromangat i rodó, com el de la Jennifer Lopez .
"L'Erika s'ho ha operat gairebé tot", em confessa la seva amiga Sílvia Montero , una empresària catalana que fa vuit anys que viu a São Paulo. Des que es coneixen, l'Erika s'ha augmentat els pits, retocat el nas, fet diverses liposuccions i injectat el greix sobrant als glutis per aconseguir les anomenades "natges brasileres", en l'argot de la cirurgia plàstica internacional.
La festa permet constatar que el Brasil és el segon país del món en nombre d'operacions de cirurgia estètica, només per sota dels EUA. Aquest tipus d'intervencions és un luxe reservat per als brasilers de classe mitjana-alta, com l'Erika i les seves amigues: d'origen europeu, blanquetes de pell i del sud del país. "Al Brasil no hi ha lletjos, sinó pobres", conclou la Sílvia, citant una frase que ha sentit dir pels barris benestants de Pinheiros i Jardins . En aquest últim hi ha Oscar Freire, el carrer més chic de la ciutat, on hem acompanyat la seva amiga Isabella Ferreira a comprar el vestit per a aquesta nit. La Isabella, copropietària de l'agència de comunicació que organitza la festa, no ha deixat el seu yorkshire terrier ni per entrar a l'emprovador.
Incòmoda entre tants lluentons i tetes de plàstic, he sortit a la terrassa. Allà he conegut el Paul , un noi corpulent, d'ulls grisos i completament calb, que fumava d'amagat un porro de marihuana. M'ha explicat que l'any 2006 va treballar de segurata en una discoteca de Barcelona però va tornar perquè ara és més fàcil trobar feina al Brasil. Al costat seu, el J.P. i l' Angie beuen vodka amb guaranà. "Ens encanta la música electrònica i veure punxar en directe aquests DJ europeus, era una ocasió que no podíem deixar perdre", em diu aquesta parella de paulistes de galtes rosades i amb aparells a les dents.
La nit següent tinc ocasió de comprovar que la vida nocturna a São Paulo va molt més enllà del techno . La Sílvia em porta al bar O dó Borogodó -literalment, "el pitjor del pitjor"- un club de samba i música en viu ubicat en un antic magatzem de Vila Mariana , el barri més bohemi de la ciutat. A la pista, fosca i petita, es barregen els universitaris, joves alternatius, aficionats a la samba i algun estranger despistat procurant que no se li vessi la caipirinha.
"Aquesta gent viu en una mena d'oasi", opina el Pol Tió , agent comercial a São Paulo. A pocs metres de la festa comença una barriada de faveles. El Pol arronsa les espatlles, beu un glop de whisky i afegeix: "Què hi farem? Com diuen els brasilers, «curta da vida que a vida e curta»".
