Fotos: FRANCESC MELCIONDues dones joves juguen amb els seus fills, una nena de gairebé un any i un nen de 13 mesos, en un espai a l’aire lliure. Hi ha un tobogan, un gronxador, casetes de colors llampants i altres elements de mobiliari urbà per a criatures. Són les quatre de la tarda d’un dia de juny i s’agraeix la brisa.
-Wendy:Quin aire tan bo! A dins feia calor!
-Francesc: Sí, realment s’està molt bé aquí ara.
-Isabela: Doncs imagina’t que bé que estaríem al carrer, en un parc!
Tots tres callen i aixequen la vista cap als murs que els envolten, decorats amb dibuixos de colors però coronats per tanques metàl·liques i espirals de filferro, com en tots els patis de totes les presons del món. I la Isabela ha necessitat subratllar que tant ella com la Wendy i els fills respectius viuen en un centre penitenciari.
Fa hores que Francesc Melcion, fotògraf de l’ARA, les segueix per retratar la vida de les habitants del departament de mares de Wad-Ras. Admeten que és una presó diferent, que de vegades tenen la sensació d’estar “en un internat”, però no volen que el visitant oblidi que no són lliures. I tenen plena consciència que compleixen una condemna que no qüestionen ni discuteixen: van cometre un delicte i n’assumeixen les conseqüències.
La Isabela Serrano -brasilera, 26 anys, alta, morena, esplèndida- ens rep amb un somriure a les 10 del matí. L’únic departament de mares del sistema penitenciari de Catalunya està desert a aquella hora. Les recluses estan fent les activitats del matí, i el primer que fem és acompanyar-la a classe. És al pis de dalt, a l’escola Concepción Arenal, homenatge a la primera inspectora de presons de dones de l’estat espanyol (del 1864 al 1865), autora de la frase “Odia el delicte, compadeix el delinqüent”. A l’aula hi ha cinc noies més i la voluntària que les ajuda amb les matemàtiques. Segueixen els programes de l’Institut Obert de Catalunya (IOC) i la Isabela estudia “l’ESO catalana”: la del Brasil ja la té, però vol quedar-se a viure aquí quan surti de Wad-Ras.
L’estudiant entra al seu perfil en un ordinador i accedeix a la pàgina de l’IOC, una de les poques que tenen permeses. Té bones notes: un 10 en el listening d’anglès. “Em van bé els idiomes, m’agraden. Les matemàtiques no tant”, admet. Digui el que digui, de matemàtiques té sets i vuits.
No ens podem entretenir gaire amb la Isabela si volem arribar a temps a la guarderia i al taller on està treballant Wendy Tavares. A la presó tot està cronometrat i hi ha moltes portes per travessar i molts vigilants per obrir-les i tancar-les. No n’obren cap si no s’ha tancat l’anterior. Van amunt i avall, atrafegats, educadors, vigilants, i la directora, hiperactiva i veterana, Soledad Prieto. Fa 35 anys que és a la presó de dones, i n’ha sigut administradora i gerent. N’ha vist de tots colors. Ara passen una època tranquil·la -si no fos pels entrebancs que ha comportat el 155-, però no se sap mai quan es pot desencadenar una ratxa conflictiva. “Ara fa un any, al departament de mares mateix, les coses no eren fàcils”, recorda.
Tens 15 dies per sortir de Finlàndia
La vida de la Isabela va canviar abruptament l’agost del 2016. Tot i que va arribar amb un vol procedent de Saõ Paulo, el periple havia començat realment a Hèlsinki. L’any 2015 vivia a Finlàndia. Tenia un visat d’estudiant i treballava de cambrera mentre esperava un permís de treball que no va arribar mai. Li van donar 15 dies per sortir del país. Amb només 1.000 euros va haver de volar al seu país i intentar organitzar-s’hi la vida. Tenia estudis per fer d’administrativa i sabia anglès i italià, a més del portuguès nadiu, però no trobava feina. I la nit la va arrossegar. “Amb la meva parella, sortíem de festa sovint, érem joves. I vam conèixer persones que feien aquella mena de viatges”, explica amb una ganyota de disgust. La van convèncer que no li passaria res. Que els segells dels visats en el seu passaport l’acreditaven com a jove viatgera i que no sospitarien d’ella.
Li van presentar dues noies que, deien, havien fet el viatge i n’havien sortit victorioses i amb força diners a la butxaca. I s’hi va llançar. Seria una única vegada. Havia de portar a la maleta dues ampolles de cachaça, el licor típic del Brasil amb què es fa la popular caipirinha. Però a les ampolles, en realitat, hi hauria cocaïna líquida.
El vol era amb una companyia helvètica i aterrava a Suïssa, on havia de passar per un primer control i tornar a facturar la maleta per arribar fins al Prat. Abans de baixar de l’avió va tenir el primer ensurt. Havia fet el trajecte transatlàntic sense poder veure cap pel·lícula perquè la seva pantalla estava espatllada, però no hi havia donat importància. Quan, al final del vol, l’hostessa li va demanar que s’esperés va pensar que l’havien descobert. Va començar a suar. I aleshores va reaparèixar l’hostessa amb una capsa de bombons per disculpar-se per la pantalla espatllada.
Perplexa, la va agafar i va baixar de l’avió, més agraïda per l’alleujament que per les xocolatines. “Vaig pensar que si havia superat allò, ja estava”, recorda. Va agafar el vol cap a Barcelona molt més tranquil·la. I quan va arribar al Prat es va relaxar: va anar a canviar-se de roba i maquillar-se al lavabo, va passar pel dutty free i va dinar. I finalment va posar-se a la cua per travessar l’última porta abans del vestíbul de l’aeroport. Allà la van fer apartar perquè l’etiqueta de la seva maleta indicava que venia del Brasil. Les ampolles de cachaça van cridar l’atenció de la Guàrdia Civil de seguida. I ja va estar. Els policies es van permetre preguntar-li per què havia acceptat portar droga, “tan guapa” i tan “poc necessitada” que se la veia.
La vida no és com una capsa de bombons
Ella estava “en xoc”, i encara no podia plorar. Li van permetre fer una trucada i la va aprofitar per avisar el seu marit, que des del Brasil li va buscar un advocat que no la va deixar declarar davant la policia. No va obrir la boca fins que va ser davant del jutge i va ser per negar que fos conscient que duia droga, per consell del seu lletrat. “Després me n’he penedit. Vaig mentir a un jutge, això a casa meva no es fa. Si mai torno a veure’l li demanaré perdó”, assegura gesticulant molt.
En la història de la Isabela encara hi ha un altre gag, a més a més del dels bombons. Satisfets d’haver trobat la cocaïna líquida, ni els guàrdies civils que la van detenir ni els mossos que la van traslladar a la presó van buscar res més. I tan bon punt va posar els peus a Wad-Ras un pensament la va fulminar: duia dues pastilles d’èxtasi, per al consum personal, en una butxaca dels pantalons. Va tenir només uns segons per decidir què feia. I va decidir confessar a la funcionària que l’havia rebut la història de les pastilles. Aquella dona se’n feia creus, que hagués passat per les mans de dos cossos policials i no les haguessin detectat.
La guarderia que les mares mai poden veure
La sensació de laxitud que es pot arribar a tenir al departament de mares de Wad-Ras és errònia. Les portes de les habitacions -costa una mica dir-ne cel·les per l’aspecte que tenen- estan pintades amb animalons dibuixats i tenen el nom del nen que hi viu escrit amb cal·ligrafies diverses. David, Vicente, Yahel, Kelvin, Pablo... A dins, cada cambra té un llit doble i un bressol -excepte quan hi ha més mares que habitacions i s’han de compartir, aleshores tot es multiplica per dos- i joguines. I molt color. Coloraines per tot arreu. El gris s’intenta evitar. Però per accedir a aquest reduït oasi penitenciari cal travessar una porta que no s’obre quan vols, sinó només quan està justificat i per anar als espais autoritzats.
Un dels llocs on les mares no poden accedir és a la petita guarderia habilitada al pis de dalt, a prop de la zona on hi ha l’àrea de règim obert -que té 220 places per a homes i una vuitantena per a dones- i es considera una zona de menys seguretat, vedada a les recluses de règim ordinari.
Més tard, quan la Isabela sàpiga que hem visitat la guarderia i hi hem fet fotos, demanarà a Francesc Melcion veure les imatges. “És que no sé com és”, justifica. I en les fotos hi veu el seu fill, Vicente, amb uns pantalons de color butà que el fan inconfusible per a ella, encara que només se l’ha fotografiat d’esquena perquè és menor.
La sala és petita, proporcional al nombre escàs d’alumnes, ja que alguns dels nens del departament de mares tenen plaça a l’escola bressol que hi ha a una cantonada de la presó, que es diu Cobi... com no podia ser d’una altra manera a la Vila Olímpica. Però, pel que fa a la resta, té l’aspecte de qualsevol altra llar d’infants. “Ells no tenen ni idea de la diferència, la majoria han nascut aquí, i només s’hi queden fins als tres anys. O sigui que no perceben mai que són en una presó. I en alguns casos, si són de famílies desestructurades, estan millor aquí”, explica l’Anna, l’educadora.
La prioritat de cara als nens és portar-los a la Cobi, però de vegades han d’esperar uns mesos. El fill de la Isabela, per exemple, hi anirà a partir del setembre. “Sempe és millor que vagin a una escola bressol on puguin estar amb grups de nens de la seva edat. Però també va molt bé que passin una temporada a la guarderia de la presó, perquè ho aprofitem per treballar la relació amb la mare”, conclou l’educadora. El fill de la Isabela s’acaba de despertar i està revolucionant la classe amb un altre company. La filla de la Wendy, a punt de fer l’any, dorm plàcidament. La seva mare és al soterrani del mateix edifici, als tallers.
Embarassada i amb droga a la maleta
La Wendy Tavares té 23 anys, és del nord del Brasil i fa un any i mig que és a Wad-Ras. A diferència de la Isabela, que no sabia que estava embarassada quan hi va arribar, ella n’era plenament conscient. Per això va fer el viatge d’amagat del seu company i pare de la seva filla, que va estar a punt de trencar la relació quan va saber el que havia fet i que l’havien detingut. “Es va enfadar terriblement, em va dir que era una inconscient, em pensava que em deixaria”, relata. Té la mirada melancòlica i només li canvia quan parla de la seva filla, Emmanuela, o quan la té als braços. És evident que no volia posar en risc la seva maternitat. Què la va fer caure en la trampa de la falsa cachaça, la mateixa que va arrossegar la Isabela on és ara? Ras i curt: la misèria.
Diu que vivia en un barri normal -“No era cap favela”-, però que les coses no li anaven gens bé a casa. La seva mare tenia càncer i estava a l’atur, el seu padrastre era autònom -tenia feina quan en tenia- i uns lladres van buidar-los el pis. No podien pagar el lloguer, havien de comprar medicaments -“Al Brasil no és com aquí”, adverteix- i necessitaven una nevera. I un amic li va parlar dels viatges. Podia treure’n entre 15.000 i 20.000 reals. Ella en cobrava 900 al mes treballant de dependenta i el lloguer li costava 500. “No ho vaig dir a ningú. Em van donar una maleta ja feta i a dins hi havia dues ampolles de cachaça. Quan la policia les va veure vaig entendre que s’havia acabat tot”, es lamenta.
Ara assegura que ha après que “les tonteries no valen la pena”. “No tinc cap queixa d’aquesta presó, és totalment diferent de com són al meu país. A casa meva no s’ho creien fins que van veure el lipdub que vam fer al gener, amb una cançó de Txarango... aquella de la lluna”, somriu. La cançó és Una lluna a l’aigua -“...vine aquí, balla amb mi / balla com una lluna a l’aigua”- i el lipdub està penjat al YouTube.
Malgrat aquest ambient amable, afirma que està penedida del que va fer i ara la seva obsessió és treballar tant com pugui al taller per estalviar diners i d’aquí un any i mig, quan arribi a la meitat de la seva condemna de 6 anys i mig, aprofitar l’expulsió que estableix la sentència i tornar al seu país per sempre. “Em sento molt culpable, estic privant la meva família de la meva filla”, confessa. I li torna la mirada melancòlica.
Què hi fa un nen en una presó?
L’atmosfera del departament de mares que tant agraeixen elles està tan pensada principalment per als seus fills. “En el sistema penitenciari català sempre tenim present que la presó és per rehabilitar els reclusos. Però en aquesta unitat el que preval és el benestar dels nens. És el que es té en compte per decidir si una reclusa ha de tenir el fill amb ella o no”, especifica la directora. Soledad Prieto remarca que, si hi ha una família que se’n pugui fer càrrec a fora, és millor que la criatura no sigui al centre penitenciari. Però en els primers anys de vida d’un nen el vincle amb la mare és prioritari. Sobretot si és estrangera i té poc entorn a fora.
Segons xifres que daten de l’1 de gener, les dones estrangeres només són el 6,97% de la població de Catalunya, només representen el 13,6% del total de dones del país, només arriben al 2,7% de la població reclusa, però en canvi són el 39,44% de les dones empresonades. I al departament de mares de Wad-Ras freguen el 100%.
La Isabela reparteix els àpats a les seves companyes de departament cada dia i frega el passadís dos cops al dia, tres dies per setmana. “Els nens hi gategen, ha d’estar impecable”, argumenta mentre fa anar el motxo amb el seu fill carregat a l’esquena després de dinar. “O me’l poso així o rondina si em veu per aquí i no li faig cas”, al·lega.
Engendrar i criar un fill entre reixes
Les altres internes són a les habitacions. La filla de la Wendy no vol dormir i la fica a la banyera perquè es relaxi. La que no sap ben bé què fer és la Blanca, que té el nen a la llar d’infants Cobi i no l’hi portaran fins a dos quarts de cinc. És colombiana, té 40 anys i en fa vint que viu a Catalunya. Es va quedar embarassada a Brians d’un altre reclús. El dia del part se sentia culpable perquè paria un nen a la presó. “Però ara és la meva vida”, adverteix. És la més veterana del grup del departament de mares, amb una condemna de 19 anys. Es va ficar en un embolic dels grossos: va participar en un atracament entre narcos que va acabar amb un mort. “Jo acompanyava uns coneguts a robar una maleta de coca a uns traficants. Eren coses entre ells. M’oferien molts diners només per acompanyar-los, perquè volien anar-hi en grup”, argumenta.
Ara només pensa en la possibilitat d’obtenir el tercer grau i sortir de la presó amb el seu fill per anar a un pis supervisat i, més endavant, a casa, on l’esperen la seva mare i la seva filla gran. Si no li donen el tercer grau, el seu fill haurà de marxar de la presó sense ella quan faci els 3 anys. I no vol ni pensar-hi. “Em donaran el tercer grau i tornaré a treballar de netejadora, que sempre m’ha agradat”, diu amb optimisme. Ha trencat els vincles amb les coneixences que la van portar on és. “Ara la meva família ha canviat de barri, no vull saber res de l’ambient d’abans. I espero no haver d’explicar mai al meu fill que es va criar en una presó. Com que molts caps de setmana va a casa meva, amb la meva filla gran i la meva mare, ell creu que tenim dues cases. Espero que a poc a poc se n’oblidi i puguem deixar això enrere, per sempre”, aventura.
Teràpia amb animals
Quan el fill de la Blanca i els altres alumnes de la Cobi arriben és gairebé l’hora d’anar al pati a veure els animals de l’Associació Unicorn. És una ONG especialitzada en asinoteràpia que ha aconseguit una subvenció per fer-la a la presó de dones. Dues educadores, Susanna Giménez i Laura Roig, es presentaven cada dimarts amb els rucs i feien activitats per treballar el vincle entre mares i fills. El caràcter tranquil dels rucs i la seva temperatura corporal, més elevada que la dels humans -entre 38 i 38,8 ºC- els fan ideals, perquè el contacte amb ells produeix endorfines. Avui, però, és final de curs i se celebra amb una sorpresa: en lloc de rucs, els nens troben al pati un poni, una ovella carregada de llana i dos conills. Riuen, corren, xisclen i, amb el bel potent de l’ovella i el renill del poni, n’hi ha que s’espanten. Els conills tenen més èxit. Els treuen de la gàbia i se’ls passen de mà en mà.
La Isabela ha d’interrompre els jocs del Vicente perquè el seu pare -que ha vingut a viure a Barcelona- s’està esperant a la porta de la presó per portar-lo a jugar en un parc del món exterior. El nen, nascut quan la seva mare ja era a Wad-Ras, té la nacionalitat espanyola des de fa dues setmanes, i la Isabela demanarà que li revoquin l’ordre d’expulsió que, segons la sentència, haurien d’aplicar-li quan arribi a mitja condemna. “És un menor espanyol, no poden expulsar-lo ni deixar-lo desemparat. Jo no em vull quedar aquí per mi, sinó per ell. He estudiat perruqueria a la presó i puc trobar feina aquí o al Brasil, però per al futur del nen és millor quedar-se aquí”, argumenta. I s’endú en braços el seu somni.
Sentir-se mala mare com a condemna addicional
Tenir el fill a la presó, amb elles, és alhora el millor i el pitjor que els pot passar a les internes del departament de mares de Wad-Ras. En la majoria de casos els nens han nascut entre reixes, i això les fa sentir culpables com a mares. Ho explica Ferran Blancafort, psicòleg del centre: el “senyor Ferran”, com s’hi refereixen elles, i en parlen amb una barreja almodovariana de respecte i reverència afectuosa. Segons Blancafort, l’atmosfera “amable” d’aquesta unitat penitenciària -que equipara a la de les ales pediàtriques dels hospitals, on la duresa extrema de la realitat es combat amb una posada en escena que la contradiu- no redueix “l’efecte intimidatori de la presó, la privació de llibertat ni el penediment de les recluses”, que no es treuen del cap que crien els seus fills en un hàbitat inadequat perquè han delinquit. La paradoxa és que totes prefereixen tenir-los allà, i són el motiu pel qual col·laboren amb entusiasme amb els programes de rehabilitació.
El més difícil arriba quan el nen fa 3 anys i, per llei, ha de marxar de la presó i anar a viure amb altres parents o amb famílies d’acollida. “La maternitat aquí és més intensa que fora, perquè es comparteix menys, i el vincle que es crea entre mare i fill és de molta dependència”, exposa Blancafort. Comparteix la idea que a partir dels 3 anys les criatures no poden continuar en un centre penitenciari, perquè comencen a percebre-ho i perquè necessiten altres àmbits de relació. Però tallar de sobte la relació establerta amb la mare és complex i dur. “Per això treballem amb previsió i intentem que la mare obtingui el tercer grau i pugui marxar amb el nen”, afegeix el psicòleg.
Aleshores les mares s’enfronten a un altre repte: adaptar-se a l’exterior i decidir si algun dia explicaran als fills on van viure fins als 3 anys. Per a Blancafort, és millor no ocultar-los la veritat i trobar la manera de positivar-la, “com a experiència de la qual s’aprèn”. Si no, sempre hi haurà el risc que ho descobreixin pel seu compte i gestionar-ho serà complicat.