Filosofia d’estiu (II)
Bèstia: Diu Aristòtil que “aquell que no és capaç de viure en comunitat, és una bèstia o un déu”. Pascal se’n fa ressò: “L’home no és ni àngel ni bèstia, i qui vol fer d’àngel fa la bèstia”.
Bou: Recullo del Llibre de meravelles de Ramon Llull aquestes paraules: “Una vegada es va esdevenir que un filòsof, quan hagué estudiat, anà a distreure’s fora de la ciutat, i va veure un bou que menjava molt de temps en un camp de blat. Quan el bou estigué tip, va sortir del camp de blat i va entrar al desert, i va jeure prop d’un arbre, i va remugar i mastegar allò que havia collit al camp de blat. Aquell filòsof va retornar a la ciutat, i per l’exemple que hagué après del bou, va pujar-se’n a una alta muntanya amb tots els seus llibres. I en aquella muntanya es va estar mot de temps recordant allò que havia après, i va trobar noves ciències…”
Colom: Una vegada -només una- Kant es va deixar portar per la rauxa poètica... al llarg de línia i mitja de la seva Crítica de la raó pura : “El lleuger colom, que sent la resistència de l’aire que solca lliurement, podria imaginar-se que se’n sortiria molt millor en l’espai buit”. Vol dir que, així com el colom alça el vol gràcies a la resistència que li ofereix l’aire, la raó només pot ascendir fins als dominis de la metafísica lluitant amb totes les seves forces amb les dades de l’experiència.
Antonio Machado va recollir amb deler aquestes paraules, que fa seves als seus Proverbios y cantares : “ Dicen que el ave divina, / trocada en pobre gallina, / por obra de las tijeras / de aquel sabio profesor / (fue Kant un esquilador / de las aves altaneras; / toda su filosofía / un sport de cetrería), / dicen que quiere saltar / las tapias del corralón, / y volar / otra vez, hacia Platón. / ¡Hurra! ¡Sea! / ¡Feliz será quien lo vea! ”
Conills i llebres: El dilluns 22 de setembre de 1800, Arthur Schopenhauer es troba a Potsdam veient la desfilada militar que té lloc anualment a la ciutat. Quan la parada està a punt de concloure, el cavall del rei ensopega i fa caure el reial genet. Immediatament un gran enrenou sacseja la multitud. El rei és a terra. La parada s’atura. L’expectació és màxima. Tot d’una un conill espantat surt del seu cau i corre zigzaguejant entre les gents, que, intentant atrapar-lo, s’obliden del monarca.
Molts segles abans, Darios I recorria les terres dels escites intentant derrotar-los. Però mentre Darios avançava, els escites es retiraven cap al nord. Així van estar durant mesos, fins que, finalment, els dos exèrcits es van trobar cara a cara. La tensió era màxima. Però de sobte va aparèixer una llebre i els aguerrits combatents escites es van desentendre de l’enemic per perseguir-la amb una gran cridòria. Darios va comprendre que mai podria derrotar un enemic així i, fent mitja volta, va tornar a creuar el Danubi.
Crisàlide: Llegeixo a les Revelacions sobre la mort de Lev Xestov: “Per a Tolstoi, així com per a Plató i Plotí, el pensament de la mort s’acompanyava d’un sentiment particular, d’una espècie de consciència que, al mateix temps que davant d’ells sorgia l’horror, notaven com les ales els creixien a l’esquena. Probablement alguna cosa semblant passa quan la crisàlide comença a menjar el seu capoll. El menja perquè és ell qui li permet tenir ales. Així la revelació de la mort no és una negació de la vida, ans al contrari, més aviat és una afirmació”.
Eriçó: L’eriçó va ser elevat a la categoria d’animal zoosòfic per Arquíloc, autor d’una sentència famosa: “Mentre que la guineu coneix moltes estratègies, l’eriçó en sap una de sola i gran”. La idea va ser recollida per Plutarc i molts altres i finalment va arribar a Isaiah Berlin, que hi medita en L’eriçó i la guineu. L’eriçó representa per a Berlin la persona que sap ordenar tots els seus coneixements en un sistema congruent, de manera que la seva vida sencera està regida pels principis del seu sistema. La guineu és, ben al contrari, oportunista i persegueix fins heterogenis, que poden ser inconnexos i fins i tot contradictoris, d’acord amb les seves urgències. Berlin inclou entre els eriçons Dante, Plató, Lucreci, Pascal, Hegel, Dostoievski, Nietzsche, Ibsen o Proust, i entre les guineus Shakespeare, Heròdot, Aristòtil, Montaigne, Erasme, Molière, Goethe, Puixkin, Balzac o Joyce.
Foca: Assegura Elià que una foca es va enamorar d’un pescador d’esponges i es va unir a ell en una gruta marina. “El pescador era el més lleig de tots els homes, però, per als ulls de la foca, tenia la brillantor de la més singular de les belleses”.