Filosofia d’estiu (III)
Formiga. A Humà, massa humà, Nietzsche es pregunta si potser la formiga al bosc no s’imagina que ella és la fi de l’existència del bosc.
El gall (i Sòcrates). El primer gall de la història de la filosofia és el de les darreres paraules de Sòcrates: “Oh Critó, devem un gall a Asclepi, no te’n descuidis!” Molts filòsofs s’han sentit una mica defraudats per aquest comiat, ja que l’han trobat un mutis poc dramàtic. Voldrien alguna cosa així com el “Llum, més llum!” de Goethe. Però això és el que hi ha.
Clarín va escriure un conte inspirat en aquest gall socràtic. En sortir de la presó en la qual havia mort el seu amic, Critó va veure un gall dalt de la tàpia d’un hort. L’animal acabava de lliurar-se de l’esclavitud del corral i es mostrava encantat amb la possibilitat de conèixer món. Però quan va veure Critó, immediatament va sospitar de les seves intencions. Va girar cua i es va enfilar a l’estàtua d’Atenea, que va ser la seva perdició. Abans de rebre una pedrada mortal al cap, el gall va comprendre com arriben a ser de dogmàtics els deixebles que sobreviuen als mestres.
El gall prudent. A l’ Spill d’exemples de naturaleses de uns quants animals, escrit per un anònim frare franciscà al segle XV, trobem aquesta reflexió: “Lo gall és un oçell del qual los hòmens del món poden prendre verdader exemple. Car lo gall és de aital natura que, quant ell vol cantar, primerament se arruffe tot e bat les ales tres vegades, e aprés canta. En la primera hora de la nit canta subtilment; en la mija nit és s’esforça pus fortment a cantar; e com és prop del jorn, él canta més sovint e ab major força. […] Aquell gall dóna eximpli a tots los hòmens […]. Car tothom que vulle parlar deu pensar e imaginar, ans que parlés, les paraules que volria dir ni mostrar si són paraules de fruit ne de rahó”.
El gall i l’òliba.Hegel, a la seva Filosofia del dret : “La filosofia arriba sempre irremeiablement massa tard per dir una paraula que ensenyi com hauria de ser el món. El pensament del món apareix en el temps després que la realitat hagi executat i consumat el seu procés de formació. Quan la filosofia pinta el seu gris sobre gris, una figura de la vida ha envellit ja i no pot ser rejovenida sinó només reconeguda amb el gris sobre gris; l’òliba de Minerva només emprèn el seu vol amb la irrupció del capvespre”. Bona part de la filosofia del segle XIX es mou entre aquesta òliba de Minerva i el gall de l’esquerra hegeliana, que es creia capaç d’anunciar l’aurora de la revolució.
El gat dels successors de Schrödinger. Imaginem un gat dins d’una caixa. Al seu interior hi ha un dispositiu que pot emetre o no una partícula letal. Les possibilitats són del 50%. Si la partícula és emesa, el gat morirà inexorablement; en cas contrari, viurà. Segons Schrödinger, no hi ha manera de saber si el gat està viu o mort si ens guiem únicament per les lleis de la mecànica quàntica. Per comprovar-ho, cal obrir la caixa. Però, i això és el més sorprenent, abans d’obrir-la es donen, teòricament, els dos estats possibles, tots dos alhora, de manera que el gat està viu i mort al mateix temps. És l’obertura de la caixa la que decanta el sistema cap a un dels seus dos estats possibles.
Els físics contemporanis, fills del nostre temps, no preveuen la hipòtesi que el gat pugui morir. En el seu sistema mental només es preveu el cas que un recipient amb llet s’obri o no. Si s’obre, el gat beurà, si no, doncs no. I tots tan feliços.
El gat d’Amiel. Diari íntim. Entrada del 20 de setembre de 1864: “He esmorzat sol; esclar que amb l’Alí [el gat], que encara enfonsa les seves urpes en el meu paletó per demanar-me pa, una cosa semblant és el que els nens fan amb la seva mare, i els homes amb la Providència”.
El gat eudemonista de Tayne. Hippolyte Tayne va escriure la biografia intel·lectual d’un gat ( Vida i opinions filosòfiques d’un gat). Això és el que ens diu sobre la felicitat: “Evidentment, consisteix, quan fa calor, a dormisquejar al costat de la bassa. Una olor deliciosa surt del fem que fermenta; els brins de palla brillen al sol. Els galls dindis ajusten l’ull amorosament, i deixen caure sobre el seu pic el seu plomall de carn vermella. Els pollastres estoven la palla i enfonsen el seu ample ventre per aspirar la calor que puja. La bassa espurneja. A l’hivern, la felicitat és estar assegut al costat del foc, a la cuina. Qui menja, és feliç; qui digereix, és més feliç; qui dorm mentre digereix, és encara més feliç. Tota la resta no és més que vanitat i impaciència de l’esperit”.