Filosofia d’estiu (I)

Els proposo per a aquest estiu una mena de diccionari zoosòfic. Espero que, en primer lloc, els resulti amè i, en segon lloc, no només amè.

Abella. Els filòsofs han parlat molt de “la república industriosa” de les abelles. Voltaire, en el seu Diccionari filosòfic, sosté que les abelles són en un punt superiors als homes, “ja que ni una sola de les nostres secrecions serveix per a res, i no n’hi ha cap que no faci semblar desagradable el gènere humà”. No obstant això, no li acaba d’agradar que siguin monàrquiques i estiguin dirigides per una reina, encara que podria ser “que el rei i la reina només siguin dues abelles que per casualitat volen al capdavant de les altres”.

Animal. “Res en absolut -escriu Georges Bataille- ens està més tancat que aquesta vida animal de la qual procedim”. Cap animal és per a nosaltres només una cosa. Hi veiem una foscor familiar però alhora aliena, perquè la vam perdre en els temps més antics. D’acord amb Heidegger, el que ens diferencia dels animals és la consciència de la mort. L’animal, diu, no pot anticipar la seva pròpia mort.

Animals i animants. Observa Claudel que en el relat bíblic de l’ Èxode, tal com és traduït per la Vulgata, no es parla d’animalia, sinó d’ animantia. És a dir, d’animants, d’éssers portadors d’ànima.

L’animal com a autòmat. Assegurava Descartes que els animals es mouen com els autòmats. Només els cal un lleuger impuls que posi en marxa els seus engranatges interns.

Un dia de 1644 Malebranche, seguidor de Descartes, estava passejant per la Rue Saint Jacques de París amb un grup d’amics. Una gossa prenyada se’ls va acostar remenant la cua. Malebranche es va agenollar, la va acariciar i, immediatament després, es va aixecar i recollint-se la sotana, li va clavar un fort cop de peu al ventre. Mentre la gossa s’allunyava udolant, Malebranche va comentar que aquella gossa era solament una màquina. Tot ho feia mecànicament. Els homes hauríem de guardar la nostra misericòrdia per a les ànimes humanes.

L’animal, un ésser eidètic. És obvi que els animals busquen altres animals de la seva mateixa espècie per aparellar-se. Però aquesta obvietat era per als filòsofs antics un motiu de sorpresa. Els platònics, per exemple, van deduir-ne que en els animals és innata la capacitat per comprendre el que és similar i el que és diferent. Diògenes Laerci, que és qui ens n’informa, utilitza el verb theoreo, del qual es deriva la nostra teoria, per anomenar aquesta capacitat animal. Afegeix que els platònics hi trobaven la prova inapel·lable de l’existència de les idees. Resulta, doncs, que el treball del filòsof consisteix a generalitzar l’eros.

Ase. L’any 1801, camí de París, el cotxe de Kleist passa pel costat d’un ruc. El ruc brama. Els cavalls s’espanten i el cotxe bolca. En recuperar-se, s’afanya a escriure: “¿Depèn la vida d’un home del bram d’un ase? Si en aquest moment tot hagués acabat, ¿hauria viscut per a això? ¿És aquest el sentit que el creador li ha donat a aquesta fosca i enigmàtica vida terrenal?”

El filòsof que més ha parlat de l’ase ha estat Giordano Bruno. Fins i tot conta alguna història que el meu sentit del políticament correcte m’impedeix transmetre. Així que passaré a l’ase més famós de la filosofia, que és el de Buridan. Que és un ase del qual no va parlar mai Buridan. De fet, no apareix en cap dels milers de pàgines que va escriure. Però sens dubte coneixia el passatge d’Aristòtil (a qui Luter, per cert, va menystenir com “un ase ociós”) en el qual se’ns pregunta si un gos seria capaç de triar entre dues quantitats idèntiques i igualment atractives d’aliment.

El conegut com a ase de Buridan era un pobre animal que, després de passar uns quants dies en dejú, es va veure davant de dos munts de fenc completament idèntics. L’animal va ser incapaç de moure’s perquè no trobava més raons per anar cap a la dreta que cap a l’esquerra. La seva vacil·lació insensata va acabar conduint-lo a la mort. Se suposa que la moralitat d’aquesta història seria que la mera consideració lògica de les coses no ens ajuda per si mateixa a decidir-nos en la nostra conducta pràctica. A més ens cal la voluntat. Des d’aquesta perspectiva, el ruc es mor de fam perquè és un animal exclusivament racional.

Au marina. Sören Kierkegaard confessa al Diari d’un seductor que a vegades li és difícil trobar terra ferma i, com una au marina, intenta vanament posar-se sobre l’embravit mar del seu esperit. Aquesta rebel·lia és el seu element “i hi basteixo la meva morada, de la mateixa manera que l’alció fa el seu niu sobre el mar.”