La por endèmica a millorar el finançament de Catalunya
BarcelonaModel de finançament? Sona molt antic però és tristament ben real i perfectament actual i prosaic. Com si fóssim dins d'un bucle. Després del Dragon Khan que ens va portar de l'1-O al 155, i malgrat la victòria independentista el 21-D, el model de finançament pel qual es regeix la Generalitat segueix sent el mateix pactat el 2009. Res no ha canviat. Res no s'ha mogut. Seguim incòmodament instal·lats en un model injust i aplicat pels governs espanyols amb poca transparència, un model que perpetua l'infrafinançament de l'administració catalana. Un model, a més, que segons la llei s'hauria d'haver reformat el 2014 però que no hi ha cap perspectiva política de tocar-lo.
Mentre a Catalunya la majoria independentista mira més enllà, i veu humiliant i inviable haver de negociar en el marc autonòmic una millora del finançament que com sempre destaparia la caixa dels trons de l'anticatalanisme, a Espanya la minoria governamental socialista ja va dir des del primer moment que no entra en els seus plans iniciar una reforma que reclama uns suports i un consens que li semblen impossibles d'aconseguir. El bloqueig està servit. En el millor dels casos la reforma podria arribar el 2020. I encara amb un resultat incert, perquè el sistema és a la pràctica gairebé impossible de reformar des del punt de vista polític. Ningú no està disposat a perdre perquè Catalunya no hi surti perdent tant cada any. Al contrari: la més mínima insinuació desperta en el PP, en Cs i en els 'barons' del PSOE tots els ressorts dels suposats privilegis de Catalunya, uns 'privilegis' que les xifres oficials desmenteixen rotundament.
En efecte, dels números de la liquidació del finançament autonòmic del 2016, ara fets públics, en resulta que cada ciutadà català aporta a les arques públiques un 19,2% per sobre de la mitjana i en rep un 1,7% per sota. És a dir: dona 2.663 euros i en recupera 2.380. El saldo negatiu és de gairebé 300 euros anuals per persona. Un gallec, en canvi, té un saldo positiu de més de 600 euros per habitant. Catalunya és la tercera comunitat que més aporta (per darrere Madrid i Balears) i la desena que més ingressa, un desequilibri que, tret del 2009 (l'únic any amb saldo positiu), s'ha mantingut tot aquest temps inalterable, amb lleugeres oscil·lacions. La dècada del Procés ha suposat un drenatge fiscal constant. I tot apunta que les coses seguiran igual.
Les promeses mai no s'han complert. El 2014 l'aleshores ministre Cristóbal Montoro va fer veure que s'hi posava. El 2015 el PP va carregar damunt les comunitats l’esforç de reducció del dèficit públic i es va agafar el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) no només per collar-les més, sinó per ajornar el canvi del sistema de finançament. El 2017 Rajoy, en una fallida operació diàleg amb Catalunya, es va comprometre a proposar un nou model que entrés en vigor l'any següent. Va resultar un fiasco lampedusià: tot quedava si fa no fa igual. I ara Sánchez diu que de moment no es toca. És la por endèmica de sempre a millorar el tracte a Catalunya. Malauradament, la distensió, si ha de venir d'alguna banda, tampoc no ho farà per aquesta.