Fitxatges d’hola i adeu
L’imminent traspàs de Malcom al Zenit rus confirma que els nouvinguts al Barça en l’última dècada duren una mitjana de dos anys
BarcelonaEls fitxatges li duren cada cop menys temps al Barça. Quan els encarregats d’empaperar els armariets del vestidor del Camp Nou han acabat d’enganxar una fotografia, el jugador ja deixa de vestir de blaugrana i toca tornar a passar per la impremta amb una nova cara. La sortida de Malcom només un any després de ser fitxat confirma una tendència que s’està accentuant temporada rere temporada. L’extrem brasiler, que va arribar al Camp Nou ara fa un any quan ja tenia tancat un acord amb el Roma, marxa ara cap a Rússia per incorporar-se al Zenit de Sant Petersburg, club que pagarà 40 milions més 5 en variables per endur-se un futbolista que també tenia ofertes de la Premier League. El Barça, que també va estudiar cedir-lo, va acabar acceptant ahir aquesta oferta, perquè permetia tenir beneficis, i és que Malcom va costar 41 milions ara fa un any, quan va ser fitxat del Girondins de Bordeus. Els cinc milions en variables d’aquesta operació s’han fixat sobre la base de partits jugats, fet que hauria de provocar que el Zenit acabi pagant més d’aquests 41 milions. L’acord entre els clubs és total i s’hauria de fer oficial durant les pròximes hores, després de les negociacions entre el club blaugrana i el rus, que curiosament té un director esportiu barceloní: Javier Ribalta. Malcom, doncs, marxarà a un dels possibles rivals del Barça a la Champions, un Zenit que va ser campió de Lliga la temporada passada.
Una tendència dels últims anys
El brasiler passa a ser un nom més a la llarga llista de jugadors que han durat ben pocs mesos al Camp Nou, una tendència que respon a diferents causes. La principal probablement és que, després d’una era d’èxit i estabilitat esportiva, amb un onze de la casa i amb plenitud física, està sent difícil trobar peces noves de prou nivell i amb prou ambició perquè desafiïn les jerarquies. L’aposta per gent jove no ha acabat de funcionar, potser pel poc carisma dels futbolistes nous o potser per les urgències d’un dia a dia que reclama resultats -i que encara poden anar salvant els titulars de sempre-. Els casos en què s’ha anat a buscar un jugador més fet tampoc han funcionat com s’esperava. Amb tot, la dada és dura: els fitxatges de l’última dècada no superen els dos anys de permanència. I, pel camí, el club s’ha gastat més de mil milions d’euros en una quarantena de jugadors.
Entre el primer i el segon triplet (del primer any de Guardiola al segon de Luis Enrique), el club va gastar una mitjana de 14,25 milions d’euros per un futbolista que s’estava al club 2,75 anys. Els títols han desviat el focus esportiu i, des del 2015, ha pujat la inversió sense que necessàriament s’hagi afinat la punteria del fitxatge: ara es gasten prop de 27milions d’euros per jugadors que en molts casos no compleixen ni el segon any de contracte. Òbviament, la mitjana queda desvirtuada perquè molts futbolistes acaben d’arribar i encara no han completat el seu recorregut al club, però la tendència mostra signes d’alarma. Posem-hi noms.
El cas més recent de fitxatge que no s’integra és el de Malcom. Després d’un estira-i-arronsa amb Monchi per evitar que el brasiler marxés al Roma l’estiu passat, l’extrem deixa ara el Barça sense haver acabat d’esclatar. Valverde no li ha trobat el lloc, ni a la dreta ni a l’esquerra, i mai ha entrat seriosament en els plans per a la titularitat. Era “un fitxatge de club”, però ha de fer les maletes un any després. És un viatge similar al que han fet Yerry Mina, Paulinho o, fa més temps, Afellay, Txigrinski o Ibrahimovic. El cas del central colombià es presentava com “una oportunitat de mercat” per descobrir un possible pròxim crac abans que explotés a Europa, però ni la personalitat extravertida de Mina va ajudar a compensar les deficiències tàctiques que tenia. Sense temps per llimar-les, va deixar el club. No va ser una mala operació en termes de negoci, com tampoc ho va ser el cas de Paulinho. El pas del migcampista brasiler per l’equip, però, va deixar molta més petjada futbolística i va ser una de les peces importants en el primer any de Valverde, per solidificar l’estructura i guanyar solvència. Va fer gols, va competir bé, però mai va seduir prou el Camp Nou, que el veia com una prova tangible d’un gir contra l’estil. Va marxar amb l’aval del cos tècnic, però sense fer gaire soroll. Tampoc van passar de l’any Ibrahim Afellay, a qui es recordarà pels seus bons minuts al Bernabéu en el 0-2 de Champions el 2011; Txigrinski, el caprici de Guardiola que va quedar condemnat per unes primeres errades a l’estadi, i Ibrahimovic, la referència que pretenia potenciar Messi i fer oblidar Eto’o però que va xocar amb l’ego d’un Barça amb ganes de menjar-se el món.
Aquests són els casos més clars de falta d’adaptació, però no són aïllats. Alex Song, Arda Turan, Douglas, Lucas Digne, André Gomes o Paco Alcácer són altres exemples de la dificultat per trobar un lloc en l’actual vestidor del Barça i de la falta de punteria des de la secretaria tècnica. Després de dos anys a l’equip, van haver d’obrir-se portes fora en forma de traspàs o cessions. La raó que explica, a grans trets, per què no van encaixar respon no només al perfil tècnic (Douglas), sinó, sobretot, a la personalitat de cadascun. Un punt de timidesa i intimidació per l’escenari (Digne o André Gomes), sensació de conformitat (Alcácer o Song) i poc desig competitiu (Arda Turan) expliquen tots aquests comiats.
Els homes amb pas efímer
En un tercer esglaó hi ha altres noms que van tenir un pas efímer però que van ser molt més útils esportivament, com el de Claudio Bravo, David Villa, Alexis Sánchez, Aleix Vidal, Cesc Fàbregas, Jasper Cillessen o Maxwell. Són jugadors que van complir el cicle del seu contracte durant dos o tres anys (tres i mig, en el cas de Maxwell) i van fer feina. Fins i tot Neymar, que va estar-n’hi quatre, entraria en aquesta nòmina de futbolistes que, fitxats amb la idea d’estabilitzar-se al club, van marxar abans del que inicialment estava previst.
Els pròxims mercats de fitxatges determinaran en quin grup s’han de guardar els noms d’Umtiti, Semedo, Arturo Vidal, Arthur, Coutinho, Dembélé, Lenglet, Todibo, Neto, Griezmann i De Jong. Amb tot, i gràcies al pes que encara tenen els jugadors fets a La Masia, el Barça va ser l’any passat el segon equip d’Europa amb més estabilitat a la seva plantilla. La mitjana de permanència del vestidor era de 5,13 anys, només superada pel 5,38 del Reial Madrid. Agafant aquest paràmetre dels cinc anys a lloc, trobem que en l’última dècada i després de més de 40 fitxatges només hi ha sis jugadors que han arrelat: Javier Mascherano (que va marxar després de 7 temporades i mitja), Jordi Alba (n’ha fet 7 i va camí de la vuitena temporada), Adriano (6 anys al club), i Luis Suárez, Ivan Rakitic i Ter Stegen (ja en sumen5). D’aquest últim trio ja hi ha dos noms qüestionats i part de l’afició blaugrana veu oportuna la sortida de l’uruguaià o el croat, dels quals consideren que ja han complert el seu cicle a l’entitat. Serien l’últim reducte d’un perfil de fitxatge caduc, i potser romàntic: el del jugador que fitxa per un club amb intenció de triomfar i quedar-s’hi tants anys com pugui.
6
JUGADORS
De la quarantena de fitxatges en l’última dècada, només sis han estat cinc anys al club. El cas de més longevitat ha sigut Mascherano (set anys i mig). El segueix Jordi Alba, que complirà enguany la vuitena temporada. S’hi sumen els casos d’Adriano (6) o Ter Stegen, Suárez i Rakitic (5).
2,75
ANYS AL CLUB
Els jugadors fitxats entre el 2009 i el 2014 van costar 14 milions i van fregar els tres anys de permanència. Hi ha inversions fallides, com les d’Ibra, Song o Afellay, però predominen encerts com Mascherano, Adriano, Maxwell, Alba, Villa, Cesc o Alexis, que van ser funcionals i rendibles.
27
MILIONS D’EUROS
Des del 2015, cada incorporació costa gairebé el doble que abans i no funciona a l’equip. S’ha intentat rejovenir la plantilla, però la falta de personalitat ha condemnat alguns casos, com els d’André Gomes, Alcácer, Digne o Malcom. No són fitxatges barats i duren menys de dos anys.