El fonamental mapa morat del 'New York Times'
BarcelonaQue Trump sigui un taujà narcisista no treu que la mirada sobre la realitat americana que impera als mitjans europeus sigui paternalista –pobrets, els rednecks– i en excés simplificadora. I a les xarxes ja és demencial: com si per haver-se fer un parell de fotos amb l’Elmo de Times Square ja et donessin un màster en politologia ianqui. Un dels clixés és el de les dues Amèriques. No hi ha dubte que Biden i Trump representen valors molt diferents (però al capdavall són dos homes cristians, rics, vells, blancs i heterosexuals). Tanmateix, la fractura és un fenomen més complex de com s’explica. Per exemple, el mapa de resultats que hem estat cremant a foc lent al fons de la retina dibuixa unes taques vermelles i blaves eloqüents: que si les costes demòcrates i els interiors republicans, urbà versus rural, etcètera.
Però el New York Times mostrava un mapa diferent: en diferents tonalitats de morat –el color que és suma dels altres dos– mostrava si guanyaven uns o altres. Si la victòria era demòcrata, tendia cap al blau, i viceversa. Quan més diferència de vot, més extremat el color cap al vermell o el blau. En els estats amb resultats similars, el lila més híbrid. El mapa resultant ja no és aquell bicolor esculpit a cop de destral seguint el precepte winner takes it all que atorga tots els vots electorals a un sol partit, sinó un vitrall més complex. També més amable.
La polarització existeix. També la fractura, fruit d’una manera de fer política que es mira amb menyspreu l’altre. El que abans eren discrepants, ara són enemics. Biden diu que cal recosir el país, en una apel·lació que no ens estranya, aquí. Una molt modesta manera de fer-ho –res, un detall simbòlic– és prenent consciència d’aquest mapa. Que evidencia, per oposició amb l’altre, la força del disseny gràfic –amplificat per l’efecte dels mitjans– a l’hora de concebre realitats.
