‘El foraster’ canvia d’idioma
Dimecres tornava a la graella de TV3 un dels programes més estimats per l’audiència: El foraster. En Quim Masferrer presentava un especial al barri de la Mina amb l’estil que el caracteritza: aquesta emoció exagerada fins i tot abans de conèixer el lloc, la fascinació teatral pel que veu, el vici de repetir l’última frase que li acaba de dir algú per afegir-hi una aparent intensitat dramàtica i el desig de bon rotllo que encomana la bona gent.
La proposta tenia tant d’atrevida com de previsible. Contradient les crítiques habituals que asseguren que TV3 ignora determinats barris i poblacions que no encaixen en l’estereotip de la catalanitat, la pickup taronja del Foraster aparcava a la Mina i en Masferrer pentinava la zona micròfon en mà desprenent il·lusió per tot el que trobava i tothom qui coneixia. Va ser una manera diferent d’abordar la nombrosíssima comunitat gitana que viu al barri, que el va rebre amb ganes de mostrar-li l’esperit d’on viuen.
El programa és molt més àgil i autèntic quan es desenvolupa al carrer que no pas en la teatralitat del monòleg, on l’excés de plans de la gent petant-se de riure fa que tot plegat sigui més artificial.
El programa es va desenvolupar amb un desig d’aconseguir l’aprovació del Tío Lele, el patriarca que li va exigir que expliqués la veritat del barri o li estiraria les orelles. No podia ser d’una altra manera. La consigna més bàsica d’ El foraster és, precisament, crear un vincle afectiu amb els llocs que visita i construir un relat positiu de la zona. Per facilitar la sintonia i la proximitat entre el presentador i la gent del barri en Masferrer va passar a parlar en castellà bona part del programa. No es va mencionar el canvi d’idioma de manera explícita, ni tampoc s’hi va fer referència com una necessitat. Senzillament, va passar. A nivell televisiu cridava l’atenció, però en realitat també va ser una manera d’evidenciar com funciona el bilingüisme a Catalunya i com s’estableixen els jocs de forces implícites que fan que s’acabi parlant una llengua, l’altra o totes dues a la vegada. El cas més bonic que ens va descobrir el programa va ser el de l’amistat entre dues veïnes, l’Antònia i l’Angelines. L’Antònia, de petita, venia de Vic i no parlava el castellà, i l’Angelines l’hi va ensenyar. I ara l’Angelines també parla en català perquè el va aprendre gràcies a la seva amiga.
El foraster, amb més voluntat humanista que periodística, va fer un retrat d’una vida veïnal idíl·lica basada en la solidaritat, el bon humor, la convivència amable i la tranquil·litat als carrers per trencar amb la mala fama i els problemes d’un barri molt estigmatitzat. Ja se sap que, de vegades, quan algú et reclama que expliquis la veritat en realitat t’està demanant que expliquis el millor.
