La força de la poesia

D'entre el brogit d'activitats culturals i literàries que escalfen motors de cara a Sant Jordi, en la darrera setmana, he tingut el privilegi d'assistir a diversos actes poètics que, juntament amb altres mostres de visibilitat pública de la paraula poètica, em porten a compartir aquesta reflexió sobre la més absoluta vigència dels més antics dels gèneres: la poesia. Cal tenir present que per parlar del que avui comprenem per literatura ,a l'antiguitat s'utilitzava el mot poesia -que prové del grec fer en el sentit de crear , i que remet inequívocament a un període anterior i al marge de l'escriptura- en oposició a la prosa o eloqüència. Des d'Aristòtil es considerava la poesia, la literatura, com una representació mitjançant la paraula, i aquesta és la primera gran definició de literatura . L'altra gran definició -la romàntica, la moderna- és la que considera la poesia com un ús intransitiu del llenguatge, en definitiva, com un art del llenguatge.

Catalunya és país de grans poetes i la collita literària d'aquesta sola setmana ho prova amb escreix. Primer va ser la presentació de l'antologia Donzelles de l'any 2000 a la llibreria Pròleg, amb l'apadrinament d'aquesta dona que és tota generositat, Montserrat Abelló, i amb el suport i el mestratge de Josefa Contijoch i d'Anna Aguilar-Amat, que també acompanyaven les nombroses poetes nascudes a partir de l'any 1970 antologades per Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig i que ens van oferir un recital magnífic on la força de la paraula dita, llegida, recitada, sentida, compartida i llegada intergeneracionalment va ser la gran protagonista. L'endemà va ser el torn d'una taula rodona sobre el futur de la poesia a Lleida amb Josep Borrell, Amat Baró i Àngels Marzo que també va aplegar poetes com Rosa Fabregat, Josep M. Sala Valldaura i Laia Noguera i un animat debat sobre la qüestió.

Dimecres arribava el torn del poemari per a iPad Infinit , de Màrius Sampere, una petita joia d'orfebreria digital editada per Ubicuo Studio que es presentava a la Sala del Vigatà del Palau Moja, sota l'advocació de Verdaguer i la presència del president del CoNCA, Carles Duarte, i d'un estol de poetes i estudiosos de la literatura catalana com Mita Casacuberta, Pere Ballart, Jordi Julià, Maria Nunes, Jaume C. Pons Alorda, però també d'escultors com ara el badaloní Josep M. Camí, etc. Una presentació que va resultar ser un espai d'harmoniosa confluència de contraris. Modernitat i tradició, joventut i veterania, edició tradicional i edició genuïnament digital i de futur oferien una imatge d'entesa, d'innovació i de preservació creativa del patrimoni literari i artístic extraordinària. Un acte que, a més, va comptar amb el millor dels colofons possibles: un recital del poeta, que va rebre una ovació llarga i càlida dels assistents. Finalment, diumenge passat al matí va tenir lloc una jornada del cicle Poesia als parcs al parc del Bosquet d'Alella amb Carles Hac-Mor i Pau Riba, i a la tarda hi vaig oficiar la presentació-recital de Morir d'amor a Tavertet, al capvespre , d'Eduard Miró, on la paraula es va aliar amb la música per trencar fronteres i obrir-se un espai en la ment i en el cor.

Porto a col·lació aquest enfilall d'actes poètics perquè he observat que existeix un fort prejudici contra la poesia, que té fama de ser un gènere difícil i amb pocs lectors. Alguna experiència recent, dins les aules universitàries, m'ha suposat una determinada bufetada epocal o generacional davant el desinterès per la poesia (que ben segur neix de la por o la inseguretat) i que, tanmateix, actes com els que he esmentat contribueixen a suavitzar i a contradir.

El darrer contrapunt poètic a la setmana va ser la meva manera de mostrar el rebuig a la interlocutòria dictada pel soi-disant TSJC -ja que pel que es desprèn de la decisió adoptada sembla que el seu nom contradigui cadascun dels elements que conformen la seva identitat i raó de ser: la d'un tribunal, superior, de justícia i de Catalunya-. Era a Galícia, fent una formació de professors i bibliotecaris que assistien -perplexos- a l'enèsima mostra d'intolerància de l'estat espanyol, que té una curiosa manera d'entendre la idea d'igualtat davant la llei atorgant més drets als uns que no pas als altres, i em vaig afegir a l'èxit de l'etiqueta #siunsolalumnehodemana amb uns versos de La pell de brau de Salvador Espriu que vaig piular i que ben bé semblaven escrits per a l'ocasió: "A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad". Heus aquí la força de la poesia. Recordem-ho!