Forçar un perfil, peti qui peti
La sortida de Josu Ternera de la presó, per motius de salut, fa coincidir dos reportatges a El País i El Mundo sobre el personatge. L’enfocament, però, no podria ser més diferent. La crònica d’ El País és una explicació molt detallada sobre com es va poder detenir l’etarra, després de disset anys de fuga. Parlen amb els agents de la lluita antiterrorista que van participar en l’operatiu i és un relat minuciós que acaba formant una bona història. En el cas d’ El Mundo... diguem que l’enfocament és diferent. El titular de portada és “ La casera de Josu Ternera es una socióloga francesa amiga de los últimos jefes de ETA ”. I, a dins, “ La casera experta en lesbianismo de Josu Ternera ”. Parlen de la persona que li ha cedit el lloc on viure a París. ¿Mereix dues pàgines de perfil la persona que li ha cedit la casa, per molt que hagi tingut relació amb altres membres d’ETA? ¿Quina rellevància té que sigui experta en lesbianisme?
La peça està feta sense parlar amb ella i, de fet, no s’explicita cap font. És una llista del que els moderns en diuen desk research i que en cristià se sol dir mirar Google. Que si ha escrit tal llibre, que si el Marais és un barri aristocràtic... Això, i paràgrafs clarament editorialitzants: “Els amics de la professora es fan passar ara per «artesans de la pau». Reivindiquen i justifiquen el seu passat terrorista, sempre han responsabilitat l’Estat de la violència d’ETA, es pengen la medalla d’haver sigut fonamentals en el trajecte que va portar al final dels atemptats i obvien el fet que l’organització estava contra la paret”. La peça està molt ben escrita i els autors han aconseguit maquillar que està construïda sobre el no-res. Però m’ha semblat que mostrava una de les dificultats del periodisme actual: la necessitat de publicar un cop s’ha invertit temps, encara que el tall sigui més aviat magre.
