Formentera, la cara fosca del paradís

LES CRISTAL·LINES I TRANQUIL·LES AIGÜES DE LES BALEARS amaguen històries terribles. Fa dos-cents anys l’arxipèlag de Cabrera, situat 17 quilòmetres al sud de Mallorca i avui convertit en parc natural, va acollir el primer camp de concentració europeu de l’era moderna. Va ser el lloc on el 1809 van anar a parar les tropes napoleòniques que, durant la Guerra del Francès, van caure a la Batalla de Bailèn (Jaén). Va ser un autèntic infern que va durar cinc anys i que va registrar fins i tot casos de canibalisme. Dels 9.000 presoners inicials tan sols en van sobreviure 3.600. El 2001 aquest episodi tan dramàtic de la història balear inspiraria a Baltasar Porcel la seva novel·la L’emperador o l’ull del vent.

Els que també es mereixen una bona novel·la són els presos republicans que, en acabar la Guerra Civil, van ser confinats en un altre racó del paradís balear, Formentera. Molts no ho saben, però la Pitiüsa menor és la constatació més palmària que els camps de concentració no només van existir en territori nazi. Espanya també es va omplir d’aquests recintes de l’horror; es calcula que n’hi havia una setantena. Van destacar els de Castuera (Badajoz), Miranda de Ebro (Burgos), el Cànem a Poblenou (Barcelona) i els d’Alacant. Alguns encara no tenen cap placa commemorativa.

Tanmateix, de tots ells el més temut va ser el de Formentera. El 1940 un antic destacament militar, prop del port de la Savina, al costat de l’estany des Peix, va ser reconvertit en un centre penitenciari, conegut popularment com Sa Colònia o Es Campament.

Durant els seus dos anys d’existència aquest macabre espai va acollir 1.500 republicans espanyols, dels quals, segons el Registre Civil local, en van acabar morint 58. La majoria d’aquells deportats eren extremenys, entre els quals el pare de l’actual líder espanyol de la UGT, Cándido Méndez, que va tenir la sort de sortir-ne sa i estalvi. També hi va haver, però, una petita representació de balears.

UNA PRESÓ DINS UNA PRESÓ

A principis del segle XX Formentera era un territori pobre, endarrerit, amb una economia de subsistència. La forta emigració, principalment cap a Amèrica, per part de la població masculina li va fer valer el sobrenom de l’“illa de les dones”. Al cap d’un temps aquells formenterers van tornar a la seva terra i amb ells també van portar les idees de tendència esquerrana, especialment anarcosindicalista, que havien begut en els seus respectius països d’acollida. És per això que els nacionals, en arribar al poder, no van dubtar a castigar aquella “díscola” illa amb la instal·lació d’un centre de reclusió. Era el lloc perfecte per confinar gent “indesitjable”. Una presó dins d’un tros de terra, de 74 quilòmetres quadrats, que, enmig de la mar i apartat del món, ja era en si una presó, sense possibilitat d’escapatòria.

Es Campament ocupava una dimensió similar a dos camps de futbol. Estava format per una vintena de barracots desmuntables, que, segons alguns testimonis, procedien de la guerra colonial a l’Àfrica. El que estava reservat per als malalts era conegut com a “cementiri dels vius”. El recinte, que també comptava amb unes oficines i un menjador, estava rodejat per un mur de pedra aixecat pels primers presoners que hi van arribar.

Les visites estaven permeses. Amb tot, moltes famílies ignoraven que els seus estaven tancats a Formentera. Sens dubte, els reclusos més afortunats van ser els formenterers, que tenien accés a paquets de menjar que els familiars els feien arribar pel mur. Era com mannà caigut del cel, atès el mal estat dels aliments subministrats pel personal carcerari. L’any 2007 el periodista eivissenc Carmelo Convalia va estar a temps de recollir el testimoni dels supervivents d’aquella tragèdia -ara cap d’ells ja no és viu-. Ho va fer en el documental Aigua clara, d’un gran valor històric. Un dels seus protagonistes és Joan Colomar Paret, un anarquista llegendari, natural de l’illa. Així recordava les seves traumàtiques vivències: “S’hi passava fam, molta fam. La gent moria d’inanició. Només ens donaven una poció que no tenia res i una tarongeta totalment seca. Recordo que hi havia un presoner que no havia pogut digerir bé unes mongetes que havia pogut menjar aquell dia. Va anar a vomitar en un sèquia que hi havia. Idò bé, tan aviat com va vomitar, vaig veure dos o tres presoners que s’hi van llançar per menjar-se-les”.

L’horror el confirma un altre supervivent, el menorquí Josep Triay Camps: “Primer menjaven els porcs i després nosaltres [...]. Qui hagi estat allà ha conegut l’infern”. Els certificats mèdics de defunció no oferien dubtes. La majoria de morts es produïen per avitaminosi o per malalties contretes per una alimentació deficient. Mentrestant, els guardians es mostraven indiferents davant un espectacle tan ignominiós. Alguns, per entretenir-se, feien que els reclusos es bufetegessin entre ells. Així doncs, les condicions de vida d’aquella presó flotant enmig de la Mediterrània no distaven gaire de les de qualsevol altre centre nazi.

LA FI D’UN MALSON

El malson es va acabar al cap de dos anys, el novembre de 1942. La colònia penitenciària va ser desmantellada i els seus presoners repartits per diversos centres de reclusió de les Balears i la Península. Hi ha dues versions sobre les raons del tancament d’Es Campament. La primera diu que va ser clausurat per la pressió d’unes dones de la burgesia eivissenca que van quedar escandalitzades en visitar el recinte. La segona -la més probable- manté que va ser el mateix règim franquista qui el va fer tancar davant el desembarcament aliat al nord d’Àfrica.

Ara, setanta anys després, tan sols unes poques restes -una caseta i uns trespols de ciment- parlen d’aquella amarga experiència. Recentment el Consell de Formentera ha declarat la zona com a Bé d’Interès Cultural (BIC). Cada 14 d’abril el Fòrum per a la Memòria Històrica d’Eivissa i Formentera celebra en aquest racó del paradís balear un acte de commemoració de la proclamació de la Segona República de 1931. Els que tampoc hi fallen mai són alguns familiars dels represaliats peninsulars que visiten, al cementiri de Sant Francesc, la fossa comuna on van ser enterrats els seus éssers estimats que no van aconseguir sobreviure a tanta infàmia. Tal com recorda l’historiador Artur Parrón, “a poc a poc la gent pren més consciència de la dimensió que va tenir aquell camp de concentració, un dels més cruels de la postguerra”.

Aquesta és la història negra que arrossega l’illa dels encants. Qui avui s’acosti fins al lloc dels fets podrà trobar una placa amb un poema del tot punyent. El seu autor és l’escriptor i polític català Joan Colomines i Puig, mort el 2011. Durant les seves estades estiuenques a la Pitiüsa menor va poder conèixer de primera mà l’episodi silenciat d’unes persones l’únic delicte de les quals havia estat defensar la Segona República. Colomines els va dedicar aquestes paraules: “Cementiri dels vius, ara tot runes, abocat a l’estany, amb goig de peix encara tot és fam, encara se sent l’udol dels moribunds i el pes del sol. Tot és suau avui, les xalanetes, les gavines, el blau, verd de la mar, l’arena i el corall, i les savines que assenyalen el nord dels nostres vents. Allò que fou ja fou. Resten les cendres, damunt les quals farem el món de tots. Cementiri dels vius, record per sempre abocat a l’estany, la mar i els cors”.