La fórmula per guanyar les properes eleccions
ERC i JxCat són els més ben situats per guanyar. Qui jugarà millor les seves cartes? Sembla que la idea d’unitat ja no serà el leitmotiv de la campanya electoral puigdemontista. Després de la trencadissa del seu espai, amb el PDECat i el PNC fent-li la competència, JxCat ha arraconat aquest reclam, que se li podria girar fàcilment en contra. El nou lema és la “confrontació intel·ligent”. Ja no es tracta d’acusar ERC d’haver dinamitat la unitat, la nova idea força dels estrategs puigdemontistes és que ERC és autonomista i que l’autonomia és un impediment per a la independència. Les simplificacions són fàcils de vendre, però no deixen de ser simplificacions.
ERC, eternament acomplexada pels que li han arrabassat el pedigrí del purisme independentista, ha decidit enterrar ella mateixa la taula de diàleg abans que la taula de diàleg l’enterrés a ella. Aquest nou moviment tàctic, però, fa difícil saber quina és l’estratègia dels republicans. Què hi guanyen renunciant a abanderar la idea del diàleg? La taula no era la panacea de res i no ha funcionat perquè ni a Sánchez ni a Torra els ha interessat. Però el diàleg, el sit & talk que reclamava el desaparegut Tsunami Democràtic després de la sentència del Procés, és poderós si l’esporgues d’ingenuïtats i el falques en la convicció moral del valor de la paraula. I si tens la valentia de dotar-lo de continguts concrets i li treus la pressió de la immediatesa. El diàleg és menys atractiu que la confrontació, demana temps i intel·ligència, no només racional, també emocional. I és més difícil, sí. Esclar: la complexitat no ven.
En tot cas, com sempre, les idees, les estratègies i els programes aniran acompanyats d’emocions. JxCat jugarà la carta de la indignació. La indignació assenyada d’ERC no és ni carn ni peix. No és il·lusió. No és fàcil buscar l’emocionalitat positiva quan l’estat d’ànim general és de desconcert i pèrdua. Ja fa temps que ha tornat el català emprenyat. Si algú sabés com generar il·lusió... Els partits no independentistes també ho tenen difícil. L’espanyolisme més rampant ja no té l’amenaça catalana per provocar una reacció visceral, i l’unionisme d’esquerres, tot i governar a la Moncloa i a Barcelona, no té la parròquia mobilitzada. La gestió de la pandèmia està sent molt dura.
Quin paper tindrà la pandèmia? No hi ha dubte que és l’element que més ha canviat i més condiciona les nostres vides. Estem patint una crisi sanitària (inclosa la por a la mort) i una crisi econòmica (que vol dir por a la vida) brutals. Racionalment, el covid-19 hauria de ser la qüestió central a l’hora de decidir el vot, però tots intuïm que l’assumpte no anirà exactament així. Entre altres coses perquè hem vist que ningú té gaire clar com sortir d’aquesta. No hi ha grans diferències entre partits, les diferències més aviat són entre epidemiòlegs. La qüestió és saber qui ofereix més confiança a l’hora de posar-se al davant de la lluita sanitària i la reconstrucció econòmica (atenció a la batalla decisiva pels fons europeus), i qui ho pot fer millor sense deixar de banda el conflicte Catalunya-Espanya i, en especial, la solució per a presos i exiliats.
Finalment, hi ha el factor ideològic, l’eix dreta-esquerra, que ha guanyat pes a causa de la doble crisi. La gent no vol ara tant salvapàtries com salvafamílies. Els votants miraran qui els pot garantir feina o subsidis, qui els dona eines per capejar el temporal. La patacada ha estat tan bèstia que els invents populistes (les promeses màgiques) ja no colen.
La fórmula electoral, doncs, queda així: es tracta de compaginar seriositat i rigor davant la pandèmia, realisme i algun tipus d’esperança econòmica, i claredat sobre la qüestió independentista combinada amb una emocionalitat que no sigui (si pot ser) només reactiva.
