El fracàs del Procés i el dolor de Duran
BarcelonaEra la presentació d’un llibre però per moments va semblar un míting. Josep Antoni Duran i Lleida és avui dia un militant de base d’un petit partit, Units per Avançar, però pel públic congregat dilluns, unes 300 persones, a la presentació de les seves de memòries polítiques, El risc de la veritat (Proa, 2019), es diria que hi ha un públic que l’enyora i el veu com un líder potencial. I ell es deixa estimar. “Un polític no és algú que quan un veu una manifestació corre a posar-se a primera fila sinó algú que fa el que creu que és millor per al país. Calen dirigents que no diguin el que la gent vol sentir sinó la veritat. És l’hora dels estadistes per reconduir la situació, el problema és que jo no en veig cap”, va etzibar amb el seu to sec habitual. “El Procés és un fracàs col·lectiu”, va sentenciar.
Els aplaudiments van ressonar a les parets de la sala d’actes de la Casa del Llibre de Barcelona amb la fúria dels que es volen reivindicar com a grisos en un temps de blancs i negres. Ja en la presentació el periodista Antoni Puigverd va subratllar que Duran “no sap dissimular, no és amable; és un home dur, fet a si mateix”. En la mateixa línia, Mònica Terribas, que actuava en territori hostil i va superar la prova amb nota, va dir que no havia conegut cap polític tan “franc” com ell. I Josep Cuní el va diagnosticar com un “malalt de responsabilitat fins a la hipocondria”.
A primera fila coincidien dos líders als quals les circumstàncies han portat a pugnar per representar millor les elits del país: Miquel Iceta i Manuel Valls. L’ex primer ministre francès, això sí, sense ningú de Ciutadans, mentre que la representació del PSC (Montilla, Cunillera, Clotas, Lucena) era tan nodrida com la dels ex d’Unió. Al seu costat seia la flor i nata de l’establishment barceloní: Javier Godó, Joan Rosell, Josep Oliu, Josep Sánchez Llibre, Antón Costas, Ignasi Guardans, etc.
Duran va defensar sense complexos “el règim del 78” i va explicar: “El dolor que sento és perquè veig que aquelles conquestes se’n poden anar en orris. Estem més a prop de perdre l’autonomia que de la República. D’aquí plora la criatura”, va dir amb un punt d’irritació.
El polític democristià no va tenir inconvenient a reconèixer alguns dels seus fracassos. El primer, no haver aconseguit que Espanya entengués millor Catalunya. I el segon, no haver subratllat el perfil social i allunyat del neoliberalisme econòmic d’Unió davant de CDC. El seu diagnòstic, que va fer extensiu a Europa i Amèrica, és que s’ha trencat l’equilibri entre passió i raó que ha de regir el capteniment del polític.
Això sí, fent honor a la seva proverbial manca de sentit de l’humor, va criticar el Polònia de TV3 per caricaturitzar-lo com algú que només volia ser ministre. Al final, un dirigent socialista ho resumia així: “Això d’aquí -assenyalant la concurrència-és el Partit de l’Ordre”.
