¿Per què França no vol el Midcat però accepta el BarMar?

BarcelonaEl Midcat, el gasoducte que havia d’unir Catalunya amb França travessant el Pirineu, ja és història. La reiterada resistència francesa a aquesta infraestructura l’ha mantingut l’actual president, Emmanuel Macron, malgrat les fortes pressions d’Espanya, Alemanya i Portugal en plena crisi energètica causada per la invasió russa d’Ucraïna.

Tanmateix, la fermesa de Macron contra el Midcat no ha sigut igual contra una nova infraestructura que ja ha rebut el vistiplau de Brussel·les i dels estats implicats: el BarMar, l'hidroducte submarí que, si tot va bé, unirà d'aquí a uns vuit anys Barcelona amb Marsella. Amb el vistiplau de Macron, tant el president espanyol, Pedro Sánchez, com el canceller alemany, Olaf Scholz, hi han donat suport.

La infraestructura probablement acabarà tenint un cost superior al que hauria tingut el Midcat, però aporta uns quants avantatges a Macron. En primer lloc, el Midcat havia d’entrar a França pels departaments del sud, on hi ha una forta oposició local a la infraestructura i on té una important quota de poder local el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen. El president francès evita, tancant la porta al Midcat, un enfrontament amb l’extrema dreta.

Però si l’aspecte polític intern és important, n’hi ha d’altres que encara afermen més la posició de Macron. D’una banda, la capacitat. Com que és una infraestructura del tot nova, el BarMar es podrà dimensionar per cobrir les necessitats actuals. El Midcat, en canvi, tenia prevista una capacitat de 8 bcm (milers de milions de metres cúbics a l'any) quan, per exemple, el consum de gas d’Alemanya és de 80 bcm.

Un altre aspecte important per a Macron, que toca de ple la geoestratègia energètica, és que tindrà més control sobre el subministrament. “Si el gas i, en un futur l’hidrogen, va de Barcelona a Marsella, el port català serà el gran receptor, però França tindrà l’aixeta que ha d’anar cap a Alemanya, perquè a Marsella hi haurà una estació receptora”, explica una font del sector gasístic espanyol.

D’aquesta manera, França podria jugar un paper molt més destacat en la política energètica europea. Fins fa pocs mesos, Alemanya comptava amb un gas barat provinent de Rússia que alimentava la seva indústria, sobretot la gran química, i a més permetia generar l’electricitat no renovable a preus bastant assequibles, fins al punt que Berlín va decidir tancar les centrals nuclears (malgrat que ara ha decidit mantenir-ne tres en funcionament).

França té un consum de gas molt inferior a l’alemany i té una capacitat de generació elèctrica d’origen nuclear molt gran, malgrat que ara té la meitat de les centrals tancades i ha d’importar electricitat espanyola. Però en un futur, quan les nuclears franceses reprenguin la generació total i, per tant, torni a generar més electricitat de la que consumeix a preus barats, podrà exportar llum als veïns, entre els quals Alemanya. A aquest paper subministrador d’electricitat, doncs, s’hi pot sumar el control de l’aixeta del gas.

Hidrogen rosa

Però, a més, les nuclears permetran convertir França en un gran productor d’hidrogen rosa –el que es produeix amb energia nuclear, a diferència de l’hidrogen verd que es fa amb renovables– i el BarMar podria tenir un paper important per exportar-lo a Espanya quan a l’Estat encara no hi hagi prou producció d’hidrogen verd.