La solidaritat, millor amb el cap
Estem en unes dates en què molta gent fa aportacions solidàries a diferents causes o ha de decidir quines quotes d’entitats continua pagant. El cas de la Nadia i els seus pares ha fet saltar les alarmes i ara es qüestionen les crides solidàries. I està bé que sigui així. El cas de la Nadia ens ha d’ajudar a reflexionar i aprendre sobre la nostra manera de ser solidaris.
La millor solidaritat és la solidaritat conscient i constant, no la solidaritat puntual, casual, o la solidaritat reactiva davant de crides que arriben a través dels mitjans de comunicació o les xarxes socials, o de joves amb armilles al carrer. Les crides són necessàries per despertar les nostres consciències però hem de lluitar contra l’immediatisme en aquests temes. La solidaritat real i efectiva és la compromesa, la de llarg termini, la que permet donar suport a col·lectius, comunitats o projectes de manera sostinguda en el temps.
La millor solidaritat és la solidaritat que atén els símptomes però sobretot actua sobre les causes. Sempre que fem un donatiu o ens fem socis d’alguna entitat hem de pensar si pretén resoldre un símptoma, una necessitat o si va a les causes dels problemes. Sovint cal que destinem diners als símptomes per evitar patiment a les persones, però no oblidem que si no en destinem molts més a les causes mai resoldrem realment els problemes. I quan parlem de causes, sovint cal també invertir en recerca i estudis, no només en assistència directa. Si volem canviar les coses d’arrel calen bones anàlisis per fer bones propostes i la pressió política, la sensibilització i la difusió són imprescindibles. No perdem de vista que hi ha entitats grans, petites, generalistes o especialitzades i que totes tenen un paper.
La millor solidaritat és la solidaritat que combina raó i emoció, no la que respon només a impactes emocionals. Cal vigilar especialment amb les crides solidàries quan hi apareixen nens. A tots ens toquen el cor els nens, però cal anar més enllà del cor. Sempre que donem per a un nen o per a una persona concreta, cal preguntar-se per què a aquest i no al del costat, per què a un i no a tots els afectats per la mateixa problemàtica. Quan ens volen tocar el cor, les fotografies i els missatges solen tendir al sentimentalisme i el dramatisme i sovint s’abusa de la imatge dels menors, i no es respecta la seva intimitat o dignitat. És per això que les ONG tenim uns codis ètics per evitar caure en manipulacions sentimentals. Les demandes d’ajut a persones concretes són absolutament legítimes i sovint les posen en marxa amics i familiars sense experiència, amb tota la bona intenció, i cal agrair-los-ho, però també cal tenir present que aquestes campanyes tan personalitzades o dramàtiques no acostumen a tenir un enfocament del problema global, no perduren en el temps i presenten més riscos de pervertir les finalitats.
La millor solidaritat és la que s’organitza i ajuda a organitzar-se col·lectivament. Per experiència personal sé que les solucions col·lectives són les que normalment resolen una situació. Si tens un fill amb problemes, vols ajudar-lo a ell, però si ets honest, no només voldràs ajudar el teu fill sinó tots els que estan o estaran com ell. La diferència és si es lluita per solucions individuals o per drets col·lectius, per solucionar el problema d’una família o establir les bases perquè moltes altres que es puguin veure afectades trobin suport i solucions en el futur.
La millor solidaritat és la que combina el més proper i el més llunyà. Prou mostres tenim cada dia que tot ens acaba afectant. El món és global, i evitar els conflictes o els malestars a l’altra punta del món pot fer el nostre entorn proper també més just. Només localment no aconseguirem arreglar les coses realment. Les migracions i el desplaçament forçat de persones en són l’exemple més clar. La nostra solidaritat, sempre que sigui possible, no pot oblidar el local-global, l’aquí i l’allà. No hi ha persones de primera i de segona. Tothom pel fet de ser persona té els mateixos drets, sigui d’on sigui.
No ho oblideu. Abans de donar o fer-se soci o sòcia d’alguna entitat cal fer-se preguntes i prendre decisions: per a què, a qui, quant i durant quant de temps. Haver-se qüestionat això és imprescindible per no caure en paranys, impulsivitats, enganys o autoenganys. I després de donar o fer-se soci o sòcia d’alguna entitat cal fer preguntes, seguiment, preocupar-se’n. Hem de ser completament conscients del que volem i podem fer. Perquè la millor solidaritat és la que ens provoca canvis personals. I si ho fa, probablement també provocarà canvis col·lectius, i és així que construirem una societat millor.