La frontissa trencada

EscriptorLes primeres escapades en moto les vaig fer pels Monegres a finals dels vuitanta, un desert prou gran per perdre-s’hi, prou petit per saber tornar a casa. Un dels meus llocs preferits era Sixena. Quan vaig estudiar belles arts, el primer treball de fotografia -que em van robar del laboratori de la facultat!- el vaig fer a les ruïnes del monestir.

En parlem a Saidí amb l’Albert Velasco, una de les persones que més ha treballat sobre les obres del Museu de Lleida; parlem dels arguments que hem hagut de fer servir per posicionar-nos. La complexitat del conflicte de les obres és un desdoblament de la història de les relacions entre Espanya i Catalunya durant els darrers quaranta anys. Arrenca dels primers moviments de reacció a l’estat de les autonomies, via segregació de les diòcesis de Lleida i Osca, i arriba fins a l’aplicació de l’article 155. En parlem també, tot dinant, amb en Manel Riu, professor de literatura a Tremp, a qui han denunciat per uns tuits crítics amb les càrregues de l’1-O.

Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc supleix els llibres, deia Fuster. De vegades les vivències desmenteixen els grans llibres com la Constitució. Els textos poden ser reivindicats, fins i tot exhibits com a mal menor, però no poden ser eternament contradits sense que siguin revisats o sense que siguin considerats pura ficció. En Manel i la seva dona, la Mir, recorden una Saragossa hostil (direm només hostil, ja ens entenem) amb el català. Jo recordo professors arribats d’arreu d’Espanya i de l’Aragó per fer classes a la Franja que, en la seva majoria, eren absolutament refractaris a qualsevol cosa que tingués a veure amb la llengua i la cultura catalanes.

La Franja de Ponent hauria pogut ser el lloc ideal per assajar noves formes de convivència, l’espai per fer una aportació a una altra Espanya possible: hauríem pogut construir una membrana permeable, un pont, una zona franca entre dos mons. Això hauria volgut dir, emperò, reconèixer que n’hi havia dos, de mons: justament el que la uniformització de les autonomies negava. Això era durant els vuitanta, quan no és que no es pogués culpar l’independentisme dels malentesos, és que encara no es podia culpar ni tan sols Pujol. Durant els vuitanta, quan ni tan sols s’ha desenvolupat l’estat autonòmic, ja comença una involució preventiva, cautelar.

L’intercanvi era inevitable. Vaig estudiar belles arts i vaig conèixer professors i alumnes dels restauradors dels frescos de Sixena. Una vegada vaig dormir a Bandaliés, a prop d’Osca, on el propietari de la masia que ens acollia tenia tres talles romàniques meravelloses. Les tenia en un pessebre, en una menjadora d’animals, amb boles de càmfora i embolicades amb plàstic. No el culpeu, Osca es va despoblar com ho van fer les províncies de Saragossa i Terol, en molts llocs no hi quedava res. La realitat descrita des de les institucions, ho veiem aquests dies, no sempre casa amb la realitat.

Els llibres van per un lloc i la vida per un altre. L’Albert ha hagut de defensar públicament un llegat artístic, però també una cultura i una història que estrafan fins a falsificar-la. En Manel, professor de literatura, coneixedor i amant com pocs de la literatura i la cultura popular espanyoles, s’enfronta a un judici on en realitat el que es jutja és la ridiculesa d’un estat que ha perdut els papers.

Hem viscut tots tres la història de la degradació d’un espai geopolític que es va malbaratar abans de crear-se. Recordo els que se la van jugar, com Francisco Beltrán, alcalde de Fraga, polític aragonès de formació catalana i europea. També el conseller Bada, que se la va jugar per l’ensenyament del català a la Franja. Dos socialistes i dues bones persones a qui el seu partit, acomodatici, va deixar sols davant del PAR i el PP, disculpin la redundància. No tots els polítics són iguals, cal honorar el record de Beltrán i l’obra de Bada i, en tots dos casos, la vigència de la generositat. Ells, i altres com ells, haurien pogut representar un altre tipus de relació entre Espanya i Catalunya. Els van substituir gent com Marcelino Iglesias i Àngel Ros, gent que ha tingut poder però que no ha tingut política, gent que ha deixat un Aragó i una Lleida que són una caricatura d’allò que haurien pogut ser.

Entremig, la Franja de Ponent, la Franja d’Aragó. Entremig, la Guàrdia Civil obrint un museu de nit, anant a buscar un professor d’institut. Entremig, l’erosió sistemàtica d’una llengua i la creació d’una malfiança que durarà dècades. Entremig, el resum de quaranta anys.