Responsables i equidistants

Vivim temps crítics, a Catalunya, a Espanya, a Europa, al món en general. Segons els països, les cronologies varien; també canvien en funció dels problemes plantejats, les relacions conflictives desenvolupades, etc. Tothom, en el món de la publicística i les tertúlies (els llocs que han substituït els centres d’anàlisi i reflexió seriosos), s’ha llançat a buscar responsables dels desastres que s’acumulen. Responsables o culpables. Ser 'responsable' d’un daltabaix (sobretot, polític o electoral) té una connotació civil, política. Ser 'culpable' és una altra cosa, més vinculada a un sentit moral del mal que una actuació, una actitud, ha generat en un moment determinat; algú diria que la 'culpabilitat', que es reparteix a tort i a dret, té molt a veure amb la cultura judeocatòlica que, encara avui, amara bona part de les actituds i opinions públiques (i privades) d’aquesta nostra societat.

Triïn en funció d’allò que pensen (o d’allò que creuen) i assenyalin culpables i/o responsables dels daltabaixos que estem patint en aquests darrers temps. Qui ha fet entrar l’extrema dreta, el neofranquisme (el vell-nou franquisme; un conegudíssim publicista els anomena 'nacionalpopulistes', un adjectiu que no vol dir res quan són neofranquistes purs i durs) de Vox al Parlament andalús? Els independentistes catalans, sense cap mena de dubte. I qui afirma això, amb contundència i una seguretat insultant, és molt probable que els digui que van ser els republicans, els separatistes (així eren anomenats els catalanistes republicans en aquells anys) i els comunistes (pràcticament, a Espanya, eren inexistents, però no deixeu que una mentida us espatlli un bon discurs) els responsables del 18 de juliol del 1936.

En un article en un diari dominical del dia 2 de desembre, s’explicava que un dirigent de Ciutadans de la Rioja havia afirmat que defensaria Espanya amb els seus pebrots; l’afirmació literal era: "Ciudadanos ponemos los dos huevos por La Rioja y por España". Immediatament després d’explicar-nos aquesta anècdota tan il·lustrativa del potencial intel·lectual del personatge del partit de Rivera, l’autor de l’article ho lligava amb una reflexió sobre l’angoixa que l’acceleració independentista ha provocat en ciutadans del país que no són independentistes, que se senten espanyols i, per tant, viuen aquest conflicte com una confrontació gairebé personal. Deixant de banda la inquietant relació que s’establia entre la primera part (el tipus de la Rioja) i la segona (els ciutadans no independentistes angoixats pel que perceben com a pressió sobiranista), el text feia evident l’altre gran assumpte del moment, al costat de la recerca desesperada de responsables/culpables: els equidistants, els suposats neutrals, els "comprensivos", per dir-ho a la manera de Dionisio Ridruejo (i disculpin la nota erudita; ja gairebé ningú no recorda Ridruejo ni què volia dir això dels "comprensivos").

Emergeixen, amb força, en aquests darrers temps els equidistants, els neutrals; aquells que, perquè van entrevistar Oriol Junqueras, consideren que, simètricament, han de poder entrevistar aquesta mena de petit 'führer' castís que lidera Vox. La pura equidistància, l’equilibri perfecte. Una plaga que fins i tot ha arribat a TV3, on es va permetre la presència d’un personatge de la sinistra Fundación Francisco Franco, cosa que normalitzava (en nom de la democràcia i la llibertat d’expressió!) allò que tota societat amb una mínima tradició antifeixista encara viva no permetria de cap de les maneres. Imaginin la televisió pública francesa entrevistant un negacionista com Robert Faurisson: en nom de la llibertat d’expressió, deixarem que aquest mentider compulsiu ens regali una llarga estona d’arguments sobre la inexistència de les cambres de gas als camps d’extermini nazi.

En temps crítics no es pot ser equidistant, neutral. Es pot ser crític d’uns i altres; es pot analitzar sense cap mena d’amabilitat les responsabilitats dels uns i dels altres, però no es poden fer jocs de mans amb les paraules i les definicions. El que és franquista, és franquista. Les esvàstiques a la porta de la seu d'Òmnium Cultural són les mateixes esvàstiques que es van penjar a les façanes de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona i al Palau del Parlament els anys 1941 i 1942. Cada fenomen polític i històric té el seu nom i la seva identitat precisos: feixismes, franquismes o neofranquismes, espanyolisme radical. I, amb tot això sobre la taula, a Catalunya, a Espanya o a Europa, no es pot ser neutral, equidistant o "comprensivo", ni jugar amb conceptes ('nacionalpopulisme') que no volen dir res. I, si cal, torno a la cita de l’historiador nord-americà Raul Hilberg: "La neutralitat és una quantitat zero que en una lluita desigual ajuda la part més forta".

Francesc Vilanova és professor d'història contemporània a la UAB