Francesca Giannone: "Convertint-se en la primera cartera d'Itàlia, la meva besàvia va fer una revolució"

MilàLizzanello és una població de la Pulla, al taló d'Itàlia, de poc més d'11.000 habitants que es dedica sobretot a la producció d'oli. El 1934 hi va arribar una dona des de la Ligúria, l'altra punta del país. Un any després va fer quelcom insòlit que va escandalitzar els veïns: es va convertir en la cartera del poble. Aquesta dona, Anna Allavena, era la besàvia de Francesca Giannone (Lecce, 1982) i ha inspirat la seva primera novel·la: La cartera (Duomo; traduïda al castellà per Maribel Campmany Tarrés). Escriure-la li ha canviat la vida, a Giannone. Quan es va publicar a Itàlia el gener de l'any passat, el boca-orella va convertir-la en un èxit: va ser la novel·la més llegida el 2023, ja se n'han venut mig milió d'exemplars i va obtenir el premi Bancarella, que atorguen els llibreters italians. I se'n farà una sèrie. Gràcies a tots aquests èxits, Giannone, que va estudiar periodisme i cinema, ara es pot dedicar exclusivament a escriure. Ha aprofitat el temps: ha publicat a Itàlia la segona novel·la: Domani, domani.

Com va conèixer la història de la besàvia?

— Va ser pràcticament per casualitat. Durant la pandèmia, quan ens vam haver de confinar, vaig tornar a casa dels meus pares, a Lizzanello. Vaig ajudar la mare a fer neteja i en un calaix hi havia una targeta de visita de la besàvia on es podia llegir: "Anna Allavena, cartera". I tot de fotografies, correspondència, postals, documents... Jo ja sabia que la meva besàvia havia estat cartera, però vaig investigar i vaig descobrir que havia estat la primera dona cartera del país. En aquell moment es considerava una professió exclusivament masculina i ella va pensar que ho podia aconseguir. Es va presentar i va guanyar el concurs perquè tenia una formació superior a la dels homes que també optaven a la feina. Vaig decidir explicar la seva història perquè, convertint-se en la primera cartera d'Itàlia, va fer una revolució, una revolució que mai ningú va explicar ni es recordava.

Per què creu que la seva besàvia va decidir fer-se cartera?

— Ella havia estudiat i era mestra. Quan es va haver de mudar al sud perquè el seu marit va voler tornar al seu poble natal, no es va conformar a ser esposa i mare. Estava acostumada a treballar fora de casa, però a Lizzanello no trobava feina com a mestra. Va fer de cartera durant 50 anys i era tot un referent, perquè entrava a moltes cases a llegir les cartes perquè moltes persones no sabien llegir.

El fet que pugui entrar a les cases li permet explicar com eren els habitants del poble. Hi havia molts prejudicis...

— Vaig viure fins als 20 anys a Lizzanello i he investigat el sud de l'època, com era la societat. He parlat amb les persones més grans que sí que recordaven aquella dona que anava amb bicicleta i repartia les cartes, i també amb la meva mare i els seus germans. Els veïns la recordaven amb tendresa, però també va escandalitzar el poble. Al matí es prenia un cafè amb grapa al bar i va ser la primera a portar pantalons al poble. Era una dona diferent, i això va fer que fos víctima dels prejudicis, però el poble va canviar en part gràcies a ella.

Sempre se la va conèixer com la forastera?

— Sí. De fet, quan vaig començar a investigar i a fer preguntes em deien: "Així que tu ets la besneta de la forastera". Va obrir-se camí, va parlar molt clar i va dir el que pensava. El personatge del llibre paga un preu molt elevat perquè està molt sola. Té la família, però només una amiga, la Giovanna, que és la boja del poble. Són dues dones diferents, marginades, i són amigues durant tota la vida.

Devia ser força inaudit que el seu marit acceptés també que la seva dona fos la cartera

— Sí, però no va tenir més remei que fer-ho si no volia perdre-la. I el seu marit, el Carlo, havia viscut al nord, i això també és important. Tanmateix, quan va tornar al sud va deixar-se influir. Tenir por de què dirien.

Al llibre surten molt les diferències que hi ha entre nord i sud.

— En el passat les diferències eren molt més accentuades. Hi havia dues Itàlies. Ara no són tan profundes, però hi continuen sent. La riquesa es concentra al nord i molts joves del sud continuen emigrant al nord. L'Anna era del nord i va poder estudiar. Les dones de Lizzanello no van tenir les mateixes oportunitats, estaven atrapades en un paper que la societat havia decidit per elles. No eren ni conscients que podien ser més que mares i esposes. Al principi aquestes dones van tenir por de l'Anna i del que representava, però a poc a poc també van anar canviant. Quan l'Anna va anar a recollir firmes per demanar el sufragi femení, totes van firmar. Ella va ser un estímul.

El personatge del llibre és molt modern: és cartera, porta pantalons, impulsa una casa d'acollida per a dones, demana el vot femení... però també renuncia a altres coses perquè prioritza la fidelitat.

— Sí, prioritza la família. Hi ha una frase que pronuncia el pare d'un altre personatge, la Carmela: "La sang sempre acaba guanyant i acaba imposant-se a qualsevol altra cosa". Per protegir la família, perquè no es trenqui, molts dels meus personatges fan grans sacrificis. Mantenir l'estructura familiar és molt important a Itàlia, i encara més al sud. De fet, la gran història d'amor del llibre és entre els dos germans: el Carlo i l'Antonio.

Hi ha molts personatges de Lizzanello. Són tots reals?

—  El Carlo, l'Antonio i el Roberto, el fill de l'Anna i el Carlo, són reals. Però hi ha molta part que és ficció, com la majoria dels personatges de la segona generació o la relació entre l'Anna i l'Antonio. 

Al llibre parla de la lluita d'una dona per guanyar drets. Tenim drets que han costat molt d'aconseguir. ¿Fa certa por perdre'ls amb governs com el de la presidenta italiana, Giorgia Meloni?

— Crec que això no ho podrem respondre fins d'aquí un temps. Espero que no posin en dubte drets fonamentals, com el dret a l'avortament, que va costar molt d'aconseguir. Hi ha certa por que certs drets s'evaporin, però tinc l'esperança que el poble estigui a l'aguait, que estigui preparat per protestar, per sortir al carrer. Com tu has dit, no ha estat fàcil aconseguir aquests drets. L'Anna va obrir el camí i després hi va haver moltes carteres que no saben que ella va existir. Hi ha moltes heroïnes que no surten als llibres i mereixerien ser recordades.

Com ha viscut l'èxit rotund del seu primer llibre?

— Va ser un èxit inesperat. No és fàcil, perquè has d'assumir una gran responsabilitat, es generen moltes expectatives i tens una atenció mediàtica a la qual no estàs acostumada, però el que més m'emociona és que ara l'Anna ja no és una dona oblidada. Se sabrà qui és en més d'una vintena de països.

Com s'ha viscut l'èxit de la novel·la a Lizzanello?

— Molt bé. El poble s'ha convertit en destí turístic i molts joves han descobert qui era l'Anna.

Li posaran una placa?

— L'alcalde em va dir que sí, que li posarien una placa prop de l'oficina de correus. M'agradaria moltíssim.